Tag Archive for 'responsabilitat'

El camí que cal seguir

Published on 05/11/2010 in Catalunya, Europa i el món and Historiografia. 0 Comments Tags: , , , , , , , .

La nova història (Serra d’Or, gener de 1960)

(descarrega’t l’article)

Un dels millors i més recordats articles de Jaume Vicens Vives, lectura imprescindible per tot amant de la cultura i del país. És un Vicens madur, que mira enrere per contemplar tot el que camí s’ha fet, però conscient del que queda per fer. Vicens sense estalviar crítiques (qui pugui entendre que entengui), ens mostra quin camí ha de seguir la “nova història”, la qual ha canviat el centre de gravetat i es preocupa per “comprendre l’estudi del passat de la societat com un aplegament de tensions i de problemes vitals”. La persona, l’esser humà amb nom i cognom és el nou centre d’interès. Cal rebutjar doncs totes les estructures que tenallen la llibertat humana i les teories preconcebudes amb clars interessos polítics, ben allunyades de la nova recerca científica històrica. “En ple segle XX la ciència empeny. I la història com cap altra, perquè s’ha quedat molt enrere i te molts graons a pujar. En dos o tres decennis ha hagut d’assimilar les lliçons i mètodes de la Geografia, de la sociologia, de l’Economia i de l’Estadística (…) Voler ignorar aquests progressos, tirar-se terra als ulls i continuar en els seus tretze pot ser una tàctica, però en cap cas l’estratègia convenient a l’esperit vital que està en el seu temps”.

Article excepcional, que ens parla del que s’ha fet i del que s’ha de fer, de la societat, del volkgeist, de Catalunya, “Un país que ha ensenyat i practicat el pactisme i el sistema imperial comunitari, que ha estimat les tradicions del pares i mai no ha limitat el progressisme dels fills”.  Són moltes les coses que es podrien dir d’ell, però potser el millor és que el llegiu directament i cadascú extregui les seves pròpies conclusions: “Deixeu, doncs, que la nova història ens expliqui el que mai no sabíem dels catalans; deixeu que parli dels obrers, dels menestrals i dels capellans pobres: deixeu que vagi on vulgui i que esbatani totes les portes. La història allibera, i la nova història és i serà essencialment alliberadora del nostre esperit”. Sens dubte, una alenada d’aire fresc per als nostres temps. Fa més de 50 anys i potser ja és hora de canviar.

Enllaços complementaris: Víctor Balaguer, Antoni Rubió i LLuch, Ors, Carner, Pijoan, Riba, López-Picó

La burgesia: futur de Catalunya?

Published on 05/11/2010 in Catalunya and Europa i el món. 0 Comments Tags: , , , , , , , , .

Hacia una nueva burguesía (Destino, n. 899, 30 de octubre de 1954)

(descarrega’t l’article)

És dura aquesta crítica de Vicens a la burgesia europea, però també catalana, marcada per un “egoísmo general”, amb relacions socials “con un reducido círculo de amistades”, que només es preocupen de “su industria o su negocio como partícula heterogénea e incluso autónoma de la riqueza común”. Vicens es pregunta “Ha terminado definitivamente el papel histórico de la burguesía? ¿Tiene pues razón cuantos desde Marx han pronosticado el fin irremediable del mundo burgués?”; “Des de la primera guerra mundial han ido despeñándose por el precipicio de su misma astucia”. L’article és tot un lament per les dificultats socials i els desinterès d’importants sectors benestants per la resta del país. Un fet que encara avui te un punt d’actualitat. La solitud en que sovint Vicens es trobava, es fa patent. Però en mig de tot aquest món, Vicens no es tira enrere i vol tenir esperança: “Hay una generación burguesa que apenas se asoma hoy a las puertas de la vida, pero de la cual es el futuro. De sus ambiciones y de su desinterés, de su comprensión de los demás elementos de la sociedad, de su nueva fe en el país, pueden y deben esperarse muchas cosas”. Amen.

Enllaços complementaris: Isabel Llorach, terrible experiencia de 1917,  Marx

La fascinació per Toynbee

Published on 28/10/2010 in Europa i el món and Historiografia. 0 Comments Tags: , , , , .

“Toynbee interpreta la historia del mundo” (Destino n.606, 19 de març de 1949)

(descarrega’t l’article)

Vicens des del primer moment va sentir un gran entusiasme per l’obra d’Arnold Toynbee. En un context de dubte existencial, de crisi del pensament i de determinisme històric, Jaume Vicens Vives ens parla amb esperança de l’obra toybiniana, ja que gràcies a ell, “se vuelve a colocar la individualidad creadora en el plano que siempre le ha correspondido: en el de fecunda interrelación social, alejada tanto de ciclopedismo atómico platónico cuanto de la superhumanidad nietzscheana”. Tot l’article traspua un crit a favor de llibertat de l’home davant qualsevol teoria que el vulgui empresonar sobre una llei inamovible. El temps ha posat de manifest que l’obra de Toynbee potser no era tant ideal com va pensar Vicens. Si més no, els seus plantejament no deixen de ser suggerents ¿no?

Enllaços complementaris: Arnold Toynbee, A Study of History, Real Instituto de Asuntos Internacionales, Herder, Spengler, Decadencia de occidente.

L’home és lliure!

Published on 28/10/2010 in Europa i el món and Historiografia. 0 Comments Tags: , , , , .

El rumbo de la historia (Destino, 566, 12 de juny de 1948)

(descarrega’t l’article)

Han passat més de 60 anys. En 1948 Jaume Vicens Vives va escriure aquest article, però hom es sorprèn de l’actualitat que encara conserva. Vicens ens situa en un context que ell considera de “crisis general de los valores de la cultura occidental” i del “peso de la Historia en la vida individual”.  Han passat més de 60 anys…, i encara aquesta afirmació continua vàlida per a moltes situacions de la vida actual. Quins son els valors que cal seguir? Podem defugir de la història a l’hora d’analitzar el nostre present i la nostra identitat? L’obra La historia y su protagonista, del jesuïta Ricardo Lombardi, permet a Vicens Vives fer un dur rebuig de “las aberraciones intelectuales que desde el materialismo puro al racionalismo idealista, tiñen cotidianamente nuestro pensar y nuestro obrar”. Davant això, Vicens apel·la a la llibertat de l’home per defugir de qualsevol determinisme. Ara bé, com diu Lombardi “este aspecto no quita a la Història su caràcter dramático, sino más bien lo aumenta”. En última instància, cal que cadascú sigui conscient de la responsabilitat davant la societat que l’envolta, ja que “no se concede al hombre ninguna coartada en la prueba moral de la vida, en la palestra de la gran Historia colectiva y de la minúscula historia de cada uno”. Una visió ben suggerent.

Enllaços complementaris: Estelrich, Lombardi.

Ara és el moment

Published on 21/10/2010 in Catalunya. 0 Comments Tags: , , , , , .

Pairalisme y universalisme (Serra d’Or, juny de 1960)

(descarrega’t l’article)

El darrer article que Vicens va publicar en vida te aroma d’eternitat. Rere les seves línies es pot llegir part de la història de la seva vida, els seus desitjos per fer un nou país, les incomprensions de molts, les dificultats a la universitat, la responsabilitat davant les generacions venidores. No deixeu de llegir-lo. Vicens, patriota com pocs, profundament enamorat de la seva terra. L’excusa oficial de l’article és al divisió dins dels catalans entre aquells que defensen una visió universal del catalanisme, amb el risc de perdre allò de particular i original i aquells altres que portats pel culte exclusiu a la nostra terra viuen aliens al món que els envolta més enllà de l’Ebre i els Pirineus. Ens falta unitat protesta Vicens, els dos grups “mútuament s’han acusat de traïdors, amb un greu dany de les possibilitats culturals del país, sobretot en els moments de retrocés en què la gent va esmaperduda i no sap on refugiar-se.” Vicens fa una lloança ferma de l’època de la Mancomunitat Catalana de principis de segle, únic moment en que s’ha assolit “La síntesi entre valors específics i valors ecumènics”. És per això apel·la a totes aquelles persones amb responsabilitats en la cultura i societat catalanes a actuar amb “seny i bon capteniment” i retornar a l’esperit de la Mancomunitat, profund i proper alhora. Cal doncs rectificar, reconèixer els errors i actuar en consciència per tal de preparar un futur millor al que ens seguiran: “Escombrem, doncs, el nostre replà per fer menys feixuga la tasca de situar la cultura de Catalunya al lloc alhora universal i específic que reclama la nostra joventut.”

Enllaços complementaris:

La comunicació, un problema?

Published on 14/10/2010 in Catalunya and Europa i el món. 0 Comments Tags: , , , , , , , .

Comunicació i informació (Serra d’Or, març-abril de 1960)

(descarrega’t l’article)

Els articles publicats per Vicens Vives a Serra d’Or respiren un aroma diferent als escrits en d’altres revistes i diaris. Traspuen intimitat, reflexió personal i profunda, llargament madurada per l’experiència acumulada. Aquest és un bon exemple. En el context d’una Guerra Freda totalment consagrada, davant l’allau de llibres que inútilment volen donar solucions i explicacions d’un bipolarisme que sobrepassa gairebé tot intent de comprensió, el nostre historiador reflexiona sobre el poder dels mitjans de comunicació. El tema, lògicament no és nou, i la seva crítica, per desgràcia encara es aplicable per la societat dels nostres dies: “des de fa temps els governs i els seus equips amaguen els blancs principals i desvien els problemes cap a objectius secundaris, per bé que siguin presentats al públic com a molt essencials. És una qüestió de pur malabarisme, de canvi d’òptica. Molts dels qui el practiquen deuen caure enganyats ells mateixos”.

Però Vicens va més enllà i arriba a una paradoxa ben vigent en l’actualitat: “L‘home ha desprès enormes esforços per dominar la notícia i fer-la circular ràpidament (…) I bé: l‘experiència mundial palesa que mai com ara els governants no sabien tan poca cosa dels seus governats, i mai aquests no havien comprès tan malament els projectes dels seus governs”. Hi ha un autèntic problema de comunicació entre governants i governats, de qualitat democràtica. El fracassat referèndum sobre la Diagonal a Barcelona o la baixíssima participació al referèndum de l’estatut de Catalunya, són uns clars exemples de l’escissió entre governants i governats.  Vicens no es queda aquí, no és home per disparar a la badalà. Ell és home precís, mesurat, que apuntat directament al problema real: “El poder d‘informar i de comunicar ha d‘estar situat, en aquest tombant del segle xx, per damunt de tota mena de contingències. Si no, en pateix el bé comú. (…) El que cal és fer un acte de confiança en l‘esdevenidor i procurar de servir el bé comú amb una informació honrada i honesta, posada al servei del governant i del governat, dels equips dirigents i dels pobles”. Aquesta generositat és envejable, i sens dubte, és el que la nostra societat encara està esperant.

Enllaços complementaris: La prensa a través de la historia, el inicio de la primera guerra mundial en la prensa, Prensa española y 1ª Guerra Mundial

Obrint el cor de bat a bat

Published on 14/10/2010 in Catalunya i Espanya, Europa i el món and Historiografia. 0 Comments Tags: , , , , .

Sobre la rauxa i el sentit de la realitat (Àncora, Barcelona, 21 d’agost de 1958)

(descarrega’t l’article)

Aquest és un article deliciós, proper, amb gust de conversa íntima, un cafè als llavis en el bar de la plaça major de Sant Feliu de Guíxols. Al final de la seva vida, Vicens va fer dues col·laboracions a la revista Àncora, un setmanari local de la capital de la Selva. Signe ben eloqüent de la seva voluntat d’arribar a tots els llocs i tot els àmbits socials. Les seves obligacions professionals no li van permetre publicar més vegades, però la seva ploma destil·la caliu. Es nota que a Vicens li agradava: “Els articles són excessivament retòrics; crec que ens allunyarien. En canvi, l’estil epistolar es presta al to menor i a la intimitat. Quan s’han d’escometre afers d’una certa importància (…) cal desmuntar-los de la tribuna retòrica, despullar-los d’adjectius i cercar la confidència en l’amabilitat de la tolerància”.

L’excusa “oficial” de l’article es reprendre un tema del que va tractar a Notícia de Catalunya, la qüestió del Seny i la Rauxa, com dos pols de la psicologia catalana. Les idees són conegudes, i resulta molt suggerent veure com les expressa d’una manera ben senzilla. Però quedar-se només amb aquest anàlisi de l’article, suposaria una traïció a allò que el fa realment interessant. Aquí trobem a un Vicens que ens parla de cor a cor, sense pensar ni mesurar les paraules, amb valor i sense por: reflexions sobre la Guerra Freda i crítica durament als dirigents internacionals, que “no tenen ni cor i cervell i que ni saludaríem si no sabéssim que posseeixen l’enginy de destrucció total. Mai tant de poder no s’havia concentrat en mans de tan pocs i tant obtusos dirigents”; reflexions sobre la crisi de valors, sobre el control de masses exercides pels mitjans de comunicació; sobre els recents fet de maig de 58; sobre la nova joventut, que “de moment balla o futboleja”…. Un testimoni excepcional de la percepció que tenia l’insigne historiador del fets del seu temps i un article amb gust, que fàcilment roman a la memòria de tot aquell que el llegeixi.

Enllaços complementaris: Àncora, el seny i la rauxa, estil epistolar, epistolari

Ja és hora de canviar!

Published on 07/10/2010 in Catalunya. 0 Comments Tags: , , , , , , , , , .

L’esdevenidor de la Història de Catalunya (La Publicitat, 5 de maig de 1935)

(Descarrega’t l’article)

Any 1936. Resulta ben atractiva la ploma directa i agosarada d’un jove Jaume Vicens Vives que no li tremola el pols a l’hora de derrocar als grans historiadors del seu moment. Preguntes punyents que no deixen indiferent ni a l’historiador, ni al polític ni al mestre d’escola: “On anem els historiadors de Catalunya? Quina directriu ha d’emmotllar la nostra futura producció? Què cal fer? Com cal procedir?” Vicens ho diu ben clar: “no tot el que s’ha fet fins ara ha estat  útil i de profit”. Quin és el problema de l’esdevenidor de Catalunya? “no és sols un problema d’homes”, sinó que “els investigadors futurs han de sortir d’un bon ensenyament secundari, i sobretot d’una bona preparació espiritual i científica de la Universitat de Barcelona”. Any 2010. Què ha canviat? Què hem de canviar? No podem evitar aquestes preguntes. Vicens ens ho recorda amb una gran agudesa: aquesta és una tasca en la qual no ens podem permetre el luxe del fracàs, ja que de ser així, seria ben gran “la responsabilitat que contrauríem davant Catalunya”. Vicens ens va detallant en què consisteix aquesta responsabilitat i què caldria fer, les seves propostes són ben suggerents,  però això ho deixem per vosaltres. Llegiu l’article i arribeu a les vostres conclusions.

Enllaços complementaris: Soldevila, Rovira i Virgili, Antoni Rubió i Lluch

Un testimoni d’esperança

Published on 30/09/2010 in Catalunya and Catalunya i Espanya. 0 Comments Tags: , , , , .

La generación del cuarenta y ocho (Destino, n. 641, 19 de noviembre de 1949)

(descarrega’t l’article)

Al maig de 1949, Vicens publicava una ressenya a Destino sobre un llibre de Vicente Palacio Atard Derrota, agotamiento y decadencia en la España del siglo XVII. Vicens feia un elogi de l’obra, per la seva valentia en fer autocrítica del passat sense por a la veritat, i per això considerava que era un llibre dels que “provocan y deben provocar, vendavales purificadores en nuestra propia manera de ver las cosas del presente”. Palacio Atard, deia aleshores,  “es joven, de una juventud que ha dejado de ser prometedora para convertirse en fecunda realidad de su magisterio en la Universidad de Valladolid. Podríamos decir que pertenece a la generación del 1948”. El terme va tenir èxit, i no van ser pocs els que començaren a especular sobre el significat de l’expressió espontània de Vicens. L’article La generación del cuarenta y ocho, tot i que breu, pretén recollir algunes reflexions sobre això. Més que no pas entrar en un comentari del text, potser el millor que podeu fer és llegir-lo de primera mà. Trobareu la preocupació vincenciana de refer la història recent d’Espanya i la necessitat de superar d’una vegada “el vendaval del 36”. L’article traspua il·lusió en el futur, en superar les friccions del passats i assenyala la gran responsabilitat davant l’esdevenidor: “La generación del 48 no puede desaprovechar la gran oportunidad histórica que ofrecerà a su pàtria”.

Enllaços complementaris: generación, el nacionalismo de la Generación del 48, vendaval del 36,   Vicente Palacio Atard.

“Doneu-nos un poble i canviarem la universitat”

Published on 30/09/2010 in Catalunya, Catalunya i Espanya and Espanya. 0 Comments Tags: , , , , , .

La cua del noble (Serra d’Or, febrer de 1960)

(Descarrega’t l’article)

“La universitat no té remei per manca de recursos materials que en facin possible la comesa científica; encara en té menys, perquè el sistema d’oposicions a càtedres juga sempre en contra de la persona intel·ligent i original, que ni vol –o no pot– preparar un programa, ni dedicar-se a la mecànica de les intrigues que habitualment inicien, acompanyen i segueixen el nomenament de tribunals d’oposició”.  Això no ho diu cap professor universitari afectat per la darrera reforma de la Llei d’Universitats. No. Són paraules de Jaume Vicens Vives el 1960, just en la cúspide de la seva carrera acadèmica. La concessió del Premi Nobel de medicina a Severo Ochoa, és l’excusa ideal per fer una dura crítica, nua, demolidora i ben valenta de la universitat espanyola: “Des de fa cent cinquanta anys la universitat no està «situada» en la vida hispànica: n’és una segregació marginal. Mai no ha plagut a ningú, ni als mateixos ministres que la idearen”.  Un article perdurable per la, desgraciadament, perenne actualitat del tema que tracta.

Vicens contraposa els dos models d’universitat, a Espanya i a Catalunya i critica la fugida dels investigadors valuosos. Però en mig de tot aquest guirigall, traspua una de les idees constants del missatge vicencià: la responsabilitat del professor universitari: cal “evitar la diàspora de les seves eminències científiques i s’han de sacrificar per tal de donar tota mena de facilitats a la formació de les noves promocions d’intel·lectuals i científics. Només així arriben a tenir un lloc al sol.” La solució? Vicens, como sempre, diu la seva amb veu alta: “Només amb un esforç col·lectiu, de professors, alumnes, industrials, obrers, intel·lectuals i comerciants pot refer-se la universitat”. Ben clar i ben actual.

Enllaços complementaris: Severo Ochoa, Premio Nobel, Gregorio Marañón, Pedro Laín Entralgo, La Universidad como Empresa.