Tag Archive for 'La nova història'

Cafè i llet

Sobre les estructures (Àncora, 18 de setembre de 1959)

(descarrega’t l’article)

És interessant observar com Vicens intenta fer senzill allò que aparentment esdevé complex, reservat només per uns quants experts. En el rerefons de tot, trobem a un Vicens mestre, educador, preocupat pel lector que el llegeix i l’escolta: “concediu-me que no solament hem de preocupar-nos pels nostres afers –i ja és sabut que sobre el turisme podríem parlar seriosament anys i panys–, sinó també per les idees que cal tenir al magí per a sortir de casa i no ensopegar a la primera cantonada”. El tema escollit aquesta vegada és la qüestió de l’existència de classes i les estructures, és a dir: la presència de “classes socials” tancades, inamovibles, o “d’estructures socials” flexibles, evolutives. El debat és conegut, ben vell i ben nou alhora, i no és el moment de veure els plantejaments sota el qual el formulava Vicens. Interessa, per contra, veure el to amb què està escrit, la fina ironia, la crítica punyent (“infantilisme bàrbar”, “concepte absolutament primitiu”, “fantasmes que encara enceguen moltes mirades”) i la seva actitud humil davant el coneixement del passat (“la vida social és quelcom difícil de copsar”). És un article suggerent, on es posa de manifest el rebuig per tot tipus de dogmatisme i la consciència de la complexitat que s’amaga dins la realitat que ens envolta.  Resulta alliçonador i d’insultant actualitat una de les seves conclusions: “Als homes els plau de barallar-se per qüestions esquemàtiques, que són les que entenen. Els uns lluiten pel blanc i els altres pel negre; després resulta que la cosa és de cafè amb llet. En això, confessem-ho, tots pequem diàriament, i de quina manera. És llei de la humanitat i no sabríem com modificar-la.”

Enllaços complementaris:

La fascinació per Toynbee

“Toynbee interpreta la historia del mundo” (Destino n.606, 19 de març de 1949)

(descarrega’t l’article)

Vicens des del primer moment va sentir un gran entusiasme per l’obra d’Arnold Toynbee. En un context de dubte existencial, de crisi del pensament i de determinisme històric, Jaume Vicens Vives ens parla amb esperança de l’obra toybiniana, ja que gràcies a ell, “se vuelve a colocar la individualidad creadora en el plano que siempre le ha correspondido: en el de fecunda interrelación social, alejada tanto de ciclopedismo atómico platónico cuanto de la superhumanidad nietzscheana”. Tot l’article traspua un crit a favor de llibertat de l’home davant qualsevol teoria que el vulgui empresonar sobre una llei inamovible. El temps ha posat de manifest que l’obra de Toynbee potser no era tant ideal com va pensar Vicens. Si més no, els seus plantejament no deixen de ser suggerents ¿no?

Enllaços complementaris: Arnold Toynbee, A Study of History, Real Instituto de Asuntos Internacionales, Herder, Spengler, Decadencia de occidente.

Ja és hora de canviar!

L’esdevenidor de la Història de Catalunya (La Publicitat, 5 de maig de 1935)

(Descarrega’t l’article)

Any 1936. Resulta ben atractiva la ploma directa i agosarada d’un jove Jaume Vicens Vives que no li tremola el pols a l’hora de derrocar als grans historiadors del seu moment. Preguntes punyents que no deixen indiferent ni a l’historiador, ni al polític ni al mestre d’escola: “On anem els historiadors de Catalunya? Quina directriu ha d’emmotllar la nostra futura producció? Què cal fer? Com cal procedir?” Vicens ho diu ben clar: “no tot el que s’ha fet fins ara ha estat  útil i de profit”. Quin és el problema de l’esdevenidor de Catalunya?no és sols un problema d’homes”, sinó que “els investigadors futurs han de sortir d’un bon ensenyament secundari, i sobretot d’una bona preparació espiritual i científica de la Universitat de Barcelona”. Any 2010. Què ha canviat? Què hem de canviar? No podem evitar aquestes preguntes. Vicens ens ho recorda amb una gran agudesa: aquesta és una tasca en la qual no ens podem permetre el luxe del fracàs, ja que de ser així, seria ben gran “la responsabilitat que contrauríem davant Catalunya. Vicens ens va detallant en què consisteix aquesta responsabilitat i què caldria fer, les seves propostes són ben suggerents,  però això ho deixem per vosaltres. Llegiu l’article i arribeu a les vostres conclusions.

Enllaços complementaris: Soldevila, Rovira i Virgili, Antoni Rubió i Lluch

Quan Vicens va entrar en l’escena

La història no es crea, es refà (La Veu de Catalunya, 24 d’agost de 1935)

(descarrega’t l’article)

Recollim aquest article, que és un dels més emblemàtics de la coneguda disputa entre Rovira i Virgili i Jaume Vicens Vives. Una senzilla exposició dels fets la podeu trobar en el blog mediterrania.bloc.cat. Però tot i així, el millor que podeu fer es llegir-lo amb atenció. Trobareu el crit d’un jove que té “l’orgull de sentir-me i ésser universitari, d’haver experimentat  de petit l’emoció de la història, i d’haver ensenyat a les nostres més joves promocions des d’una càtedra oficial la significació de la puresa del sentiment històric”. Trobareu la crítica nua i despietada a tots aquells que han fet de la història catalana “un camp d’esbarzers i de gatoses que assequen els pocs arbrissons sans que hi ha nascut”.

Resulta refrescant tornar a llegir a aquest Vicens Vives jove, agosarat, valent, fort, que no té por a defensar les seves opinions, rigorós, treballador, ben segur de si mateix, senzill. El temps i les vivències personals el van anant desapassionant en la seva ploma, però mai va renunciar a les seves conviccions i als seus ideals. La història no es crea es refà, deia el 1935. Sens dubte pot ser una alenada d’aire nou per tots aquells que potser s’acomoden fàcilment a les conviccions socials, sense qüestionar-les.

Enllaços complementaris: Rovira i Virgili / Sanpere i Miquel / Serra i Ràfols / Soldevila / B. Croce