Tag Archive for 'Ironia'

Cafè i llet

Sobre les estructures (Àncora, 18 de setembre de 1959)

(descarrega’t l’article)

És interessant observar com Vicens intenta fer senzill allò que aparentment esdevé complex, reservat només per uns quants experts. En el rerefons de tot, trobem a un Vicens mestre, educador, preocupat pel lector que el llegeix i l’escolta: “concediu-me que no solament hem de preocupar-nos pels nostres afers –i ja és sabut que sobre el turisme podríem parlar seriosament anys i panys–, sinó també per les idees que cal tenir al magí per a sortir de casa i no ensopegar a la primera cantonada”. El tema escollit aquesta vegada és la qüestió de l’existència de classes i les estructures, és a dir: la presència de “classes socials” tancades, inamovibles, o “d’estructures socials” flexibles, evolutives. El debat és conegut, ben vell i ben nou alhora, i no és el moment de veure els plantejaments sota el qual el formulava Vicens. Interessa, per contra, veure el to amb què està escrit, la fina ironia, la crítica punyent (“infantilisme bàrbar”, “concepte absolutament primitiu”, “fantasmes que encara enceguen moltes mirades”) i la seva actitud humil davant el coneixement del passat (“la vida social és quelcom difícil de copsar”). És un article suggerent, on es posa de manifest el rebuig per tot tipus de dogmatisme i la consciència de la complexitat que s’amaga dins la realitat que ens envolta.  Resulta alliçonador i d’insultant actualitat una de les seves conclusions: “Als homes els plau de barallar-se per qüestions esquemàtiques, que són les que entenen. Els uns lluiten pel blanc i els altres pel negre; després resulta que la cosa és de cafè amb llet. En això, confessem-ho, tots pequem diàriament, i de quina manera. És llei de la humanitat i no sabríem com modificar-la.”

Enllaços complementaris:

Ja és hora de canviar!

L’esdevenidor de la Història de Catalunya (La Publicitat, 5 de maig de 1935)

(Descarrega’t l’article)

Any 1936. Resulta ben atractiva la ploma directa i agosarada d’un jove Jaume Vicens Vives que no li tremola el pols a l’hora de derrocar als grans historiadors del seu moment. Preguntes punyents que no deixen indiferent ni a l’historiador, ni al polític ni al mestre d’escola: “On anem els historiadors de Catalunya? Quina directriu ha d’emmotllar la nostra futura producció? Què cal fer? Com cal procedir?” Vicens ho diu ben clar: “no tot el que s’ha fet fins ara ha estat  útil i de profit”. Quin és el problema de l’esdevenidor de Catalunya?no és sols un problema d’homes”, sinó que “els investigadors futurs han de sortir d’un bon ensenyament secundari, i sobretot d’una bona preparació espiritual i científica de la Universitat de Barcelona”. Any 2010. Què ha canviat? Què hem de canviar? No podem evitar aquestes preguntes. Vicens ens ho recorda amb una gran agudesa: aquesta és una tasca en la qual no ens podem permetre el luxe del fracàs, ja que de ser així, seria ben gran “la responsabilitat que contrauríem davant Catalunya. Vicens ens va detallant en què consisteix aquesta responsabilitat i què caldria fer, les seves propostes són ben suggerents,  però això ho deixem per vosaltres. Llegiu l’article i arribeu a les vostres conclusions.

Enllaços complementaris: Soldevila, Rovira i Virgili, Antoni Rubió i Lluch

Prou d’etiquetes!

Comprensivos y excluyentes (Destino, n.816, 28 de marzo de 1953)

(descarrega’t l’article)

Hi ha vegades en què Vicens mostrava la seva vessant més irònica i, alhora, poètica. La sensibilitat, l’enginy, la imatge, amaguen idees profundes, no sense una forta càrrega de crítica i queixa. Aquest article sembla un entretenimento sobre l’us banal i buit que se sol del fer dels termes quan es desvirtuen del seu contingut: “reaccionario”, “comprensivo” “excluyente”, “comprensivo comprensivistas”, “excluyentes exclusivistas”…, qué volen dir? Quin significat real tenen, si és que tenen significat? És agraït llegir aquest article vist així. I en mig de tot el joc, en apareix aquest Vicens íntim que ha hem pogut llegir en altres articles. Ell és un “comprensivo comprensivista”, perquè “lo comprendemos todo y nos hacemos cargo de todo, incluso de que nos comprendan mal o de que no nos comprendan en absoluto”. En aquest instant, sembla que Vicens tanca els ulls i comença a somiar en el seu desig: “Desearíamos como el amigo Pla, almorzar tranquila y honéstamente en una cala de la Costa Brava, sin cansarnos de contemplar el cambiante color de las aguas, y certíficándonos una vez más sobre la verdad de su magistral interpretación literaria de l’entrada del Garbí. Hablar pausadamente, sin apremios pesimistas”. El paràgraf és d’una gran bellesa literària i la conclusió no desmereix: “Conversaciones estríctamente académicas, sin prevenciones mentales y en perfecta igualdad de condiciones. Diálogos que podrían extenderse por todo el país en un clima de extrema comprensión hacia las opiniones del prójimo”. Un somni brillant.

Però enmig de tot aquest món ideal, Vicens, sense anestèsia prèvia, ens desperta amb una crítica ben punyent:celebraríamos que de vez en cuando se nos alargara la mano con un presente positivio y satisfactorio, sobre todo eficiente. Hemos perdido la ingenuidad de la niñez y no creemos ya en el país de las Treinta Mil Voluntades”. La crítica continua, i apel·la a la responsabilitat que tots tenim davant la generació futura, que “espera ansiosa algún gesto ampliamente comprensivo, de que, como dijo Cánovas, no existen abismos insondables.” No calen comentaris.

Enllaços complementaris: comprensivoexcluyenteDon Camilo.

Quan Vicens va entrar en l’escena

La història no es crea, es refà (La Veu de Catalunya, 24 d’agost de 1935)

(descarrega’t l’article)

Recollim aquest article, que és un dels més emblemàtics de la coneguda disputa entre Rovira i Virgili i Jaume Vicens Vives. Una senzilla exposició dels fets la podeu trobar en el blog mediterrania.bloc.cat. Però tot i així, el millor que podeu fer es llegir-lo amb atenció. Trobareu el crit d’un jove que té “l’orgull de sentir-me i ésser universitari, d’haver experimentat  de petit l’emoció de la història, i d’haver ensenyat a les nostres més joves promocions des d’una càtedra oficial la significació de la puresa del sentiment històric”. Trobareu la crítica nua i despietada a tots aquells que han fet de la història catalana “un camp d’esbarzers i de gatoses que assequen els pocs arbrissons sans que hi ha nascut”.

Resulta refrescant tornar a llegir a aquest Vicens Vives jove, agosarat, valent, fort, que no té por a defensar les seves opinions, rigorós, treballador, ben segur de si mateix, senzill. El temps i les vivències personals el van anant desapassionant en la seva ploma, però mai va renunciar a les seves conviccions i als seus ideals. La història no es crea es refà, deia el 1935. Sens dubte pot ser una alenada d’aire nou per tots aquells que potser s’acomoden fàcilment a les conviccions socials, sense qüestionar-les.

Enllaços complementaris: Rovira i Virgili / Sanpere i Miquel / Serra i Ràfols / Soldevila / B. Croce