Tag Archive for 'historiografia'

Cafè i llet

Published on 05/11/2010 in Historiografia. 0 Comments Tags: , , .

Sobre les estructures (Àncora, 18 de setembre de 1959)

(descarrega’t l’article)

És interessant observar com Vicens intenta fer senzill allò que aparentment esdevé complex, reservat només per uns quants experts. En el rerefons de tot, trobem a un Vicens mestre, educador, preocupat pel lector que el llegeix i l’escolta: “concediu-me que no solament hem de preocupar-nos pels nostres afers –i ja és sabut que sobre el turisme podríem parlar seriosament anys i panys–, sinó també per les idees que cal tenir al magí per a sortir de casa i no ensopegar a la primera cantonada”. El tema escollit aquesta vegada és la qüestió de l’existència de classes i les estructures, és a dir: la presència de “classes socials” tancades, inamovibles, o “d’estructures socials” flexibles, evolutives. El debat és conegut, ben vell i ben nou alhora, i no és el moment de veure els plantejaments sota el qual el formulava Vicens. Interessa, per contra, veure el to amb què està escrit, la fina ironia, la crítica punyent (“infantilisme bàrbar”, “concepte absolutament primitiu”, “fantasmes que encara enceguen moltes mirades”) i la seva actitud humil davant el coneixement del passat (“la vida social és quelcom difícil de copsar”). És un article suggerent, on es posa de manifest el rebuig per tot tipus de dogmatisme i la consciència de la complexitat que s’amaga dins la realitat que ens envolta.  Resulta alliçonador i d’insultant actualitat una de les seves conclusions: “Als homes els plau de barallar-se per qüestions esquemàtiques, que són les que entenen. Els uns lluiten pel blanc i els altres pel negre; després resulta que la cosa és de cafè amb llet. En això, confessem-ho, tots pequem diàriament, i de quina manera. És llei de la humanitat i no sabríem com modificar-la.”

Enllaços complementaris:

El camí que cal seguir

Published on 05/11/2010 in Catalunya, Europa i el món and Historiografia. 0 Comments Tags: , , , , , , , .

La nova història (Serra d’Or, gener de 1960)

(descarrega’t l’article)

Un dels millors i més recordats articles de Jaume Vicens Vives, lectura imprescindible per tot amant de la cultura i del país. És un Vicens madur, que mira enrere per contemplar tot el que camí s’ha fet, però conscient del que queda per fer. Vicens sense estalviar crítiques (qui pugui entendre que entengui), ens mostra quin camí ha de seguir la “nova història”, la qual ha canviat el centre de gravetat i es preocupa per “comprendre l’estudi del passat de la societat com un aplegament de tensions i de problemes vitals”. La persona, l’esser humà amb nom i cognom és el nou centre d’interès. Cal rebutjar doncs totes les estructures que tenallen la llibertat humana i les teories preconcebudes amb clars interessos polítics, ben allunyades de la nova recerca científica històrica. “En ple segle XX la ciència empeny. I la història com cap altra, perquè s’ha quedat molt enrere i te molts graons a pujar. En dos o tres decennis ha hagut d’assimilar les lliçons i mètodes de la Geografia, de la sociologia, de l’Economia i de l’Estadística (…) Voler ignorar aquests progressos, tirar-se terra als ulls i continuar en els seus tretze pot ser una tàctica, però en cap cas l’estratègia convenient a l’esperit vital que està en el seu temps”.

Article excepcional, que ens parla del que s’ha fet i del que s’ha de fer, de la societat, del volkgeist, de Catalunya, “Un país que ha ensenyat i practicat el pactisme i el sistema imperial comunitari, que ha estimat les tradicions del pares i mai no ha limitat el progressisme dels fills”.  Són moltes les coses que es podrien dir d’ell, però potser el millor és que el llegiu directament i cadascú extregui les seves pròpies conclusions: “Deixeu, doncs, que la nova història ens expliqui el que mai no sabíem dels catalans; deixeu que parli dels obrers, dels menestrals i dels capellans pobres: deixeu que vagi on vulgui i que esbatani totes les portes. La història allibera, i la nova història és i serà essencialment alliberadora del nostre esperit”. Sens dubte, una alenada d’aire fresc per als nostres temps. Fa més de 50 anys i potser ja és hora de canviar.

Enllaços complementaris: Víctor Balaguer, Antoni Rubió i LLuch, Ors, Carner, Pijoan, Riba, López-Picó

L’home és lliure!

Published on 28/10/2010 in Europa i el món and Historiografia. 0 Comments Tags: , , , , .

El rumbo de la historia (Destino, 566, 12 de juny de 1948)

(descarrega’t l’article)

Han passat més de 60 anys. En 1948 Jaume Vicens Vives va escriure aquest article, però hom es sorprèn de l’actualitat que encara conserva. Vicens ens situa en un context que ell considera de “crisis general de los valores de la cultura occidental” i del “peso de la Historia en la vida individual”.  Han passat més de 60 anys…, i encara aquesta afirmació continua vàlida per a moltes situacions de la vida actual. Quins son els valors que cal seguir? Podem defugir de la història a l’hora d’analitzar el nostre present i la nostra identitat? L’obra La historia y su protagonista, del jesuïta Ricardo Lombardi, permet a Vicens Vives fer un dur rebuig de “las aberraciones intelectuales que desde el materialismo puro al racionalismo idealista, tiñen cotidianamente nuestro pensar y nuestro obrar”. Davant això, Vicens apel·la a la llibertat de l’home per defugir de qualsevol determinisme. Ara bé, com diu Lombardi “este aspecto no quita a la Història su caràcter dramático, sino más bien lo aumenta”. En última instància, cal que cadascú sigui conscient de la responsabilitat davant la societat que l’envolta, ja que “no se concede al hombre ninguna coartada en la prueba moral de la vida, en la palestra de la gran Historia colectiva y de la minúscula historia de cada uno”. Una visió ben suggerent.

Enllaços complementaris: Estelrich, Lombardi.

Ja és hora de canviar!

Published on 07/10/2010 in Catalunya. 0 Comments Tags: , , , , , , , , , .

L’esdevenidor de la Història de Catalunya (La Publicitat, 5 de maig de 1935)

(Descarrega’t l’article)

Any 1936. Resulta ben atractiva la ploma directa i agosarada d’un jove Jaume Vicens Vives que no li tremola el pols a l’hora de derrocar als grans historiadors del seu moment. Preguntes punyents que no deixen indiferent ni a l’historiador, ni al polític ni al mestre d’escola: “On anem els historiadors de Catalunya? Quina directriu ha d’emmotllar la nostra futura producció? Què cal fer? Com cal procedir?” Vicens ho diu ben clar: “no tot el que s’ha fet fins ara ha estat  útil i de profit”. Quin és el problema de l’esdevenidor de Catalunya? “no és sols un problema d’homes”, sinó que “els investigadors futurs han de sortir d’un bon ensenyament secundari, i sobretot d’una bona preparació espiritual i científica de la Universitat de Barcelona”. Any 2010. Què ha canviat? Què hem de canviar? No podem evitar aquestes preguntes. Vicens ens ho recorda amb una gran agudesa: aquesta és una tasca en la qual no ens podem permetre el luxe del fracàs, ja que de ser així, seria ben gran “la responsabilitat que contrauríem davant Catalunya”. Vicens ens va detallant en què consisteix aquesta responsabilitat i què caldria fer, les seves propostes són ben suggerents,  però això ho deixem per vosaltres. Llegiu l’article i arribeu a les vostres conclusions.

Enllaços complementaris: Soldevila, Rovira i Virgili, Antoni Rubió i Lluch

“Doneu-nos un poble i canviarem la universitat”

Published on 30/09/2010 in Catalunya, Catalunya i Espanya and Espanya. 0 Comments Tags: , , , , , .

La cua del noble (Serra d’Or, febrer de 1960)

(Descarrega’t l’article)

“La universitat no té remei per manca de recursos materials que en facin possible la comesa científica; encara en té menys, perquè el sistema d’oposicions a càtedres juga sempre en contra de la persona intel·ligent i original, que ni vol –o no pot– preparar un programa, ni dedicar-se a la mecànica de les intrigues que habitualment inicien, acompanyen i segueixen el nomenament de tribunals d’oposició”.  Això no ho diu cap professor universitari afectat per la darrera reforma de la Llei d’Universitats. No. Són paraules de Jaume Vicens Vives el 1960, just en la cúspide de la seva carrera acadèmica. La concessió del Premi Nobel de medicina a Severo Ochoa, és l’excusa ideal per fer una dura crítica, nua, demolidora i ben valenta de la universitat espanyola: “Des de fa cent cinquanta anys la universitat no està «situada» en la vida hispànica: n’és una segregació marginal. Mai no ha plagut a ningú, ni als mateixos ministres que la idearen”.  Un article perdurable per la, desgraciadament, perenne actualitat del tema que tracta.

Vicens contraposa els dos models d’universitat, a Espanya i a Catalunya i critica la fugida dels investigadors valuosos. Però en mig de tot aquest guirigall, traspua una de les idees constants del missatge vicencià: la responsabilitat del professor universitari: cal “evitar la diàspora de les seves eminències científiques i s’han de sacrificar per tal de donar tota mena de facilitats a la formació de les noves promocions d’intel·lectuals i científics. Només així arriben a tenir un lloc al sol.” La solució? Vicens, como sempre, diu la seva amb veu alta: “Només amb un esforç col·lectiu, de professors, alumnes, industrials, obrers, intel·lectuals i comerciants pot refer-se la universitat”. Ben clar i ben actual.

Enllaços complementaris: Severo Ochoa, Premio Nobel, Gregorio Marañón, Pedro Laín Entralgo, La Universidad como Empresa.

Prou d’etiquetes!

Published on 18/09/2010 in Catalunya, Catalunya i Espanya and Espanya. 0 Comments Tags: , , , , , , .

Comprensivos y excluyentes (Destino, n.816, 28 de marzo de 1953)

(descarrega’t l’article)

Hi ha vegades en què Vicens mostrava la seva vessant més irònica i, alhora, poètica. La sensibilitat, l’enginy, la imatge, amaguen idees profundes, no sense una forta càrrega de crítica i queixa. Aquest article sembla un entretenimento sobre l’us banal i buit que se sol del fer dels termes quan es desvirtuen del seu contingut: “reaccionario”, “comprensivo” “excluyente”, “comprensivo comprensivistas”, “excluyentes exclusivistas”…, qué volen dir? Quin significat real tenen, si és que tenen significat? És agraït llegir aquest article vist així. I en mig de tot el joc, en apareix aquest Vicens íntim que ha hem pogut llegir en altres articles. Ell és un “comprensivo comprensivista”, perquè “lo comprendemos todo y nos hacemos cargo de todo, incluso de que nos comprendan mal o de que no nos comprendan en absoluto”. En aquest instant, sembla que Vicens tanca els ulls i comença a somiar en el seu desig: “Desearíamos como el amigo Pla, almorzar tranquila y honéstamente en una cala de la Costa Brava, sin cansarnos de contemplar el cambiante color de las aguas, y certíficándonos una vez más sobre la verdad de su magistral interpretación literaria de l’entrada del Garbí. Hablar pausadamente, sin apremios pesimistas”. El paràgraf és d’una gran bellesa literària i la conclusió no desmereix: “Conversaciones estríctamente académicas, sin prevenciones mentales y en perfecta igualdad de condiciones. Diálogos que podrían extenderse por todo el país en un clima de extrema comprensión hacia las opiniones del prójimo”. Un somni brillant.

Però enmig de tot aquest món ideal, Vicens, sense anestèsia prèvia, ens desperta amb una crítica ben punyent: “celebraríamos que de vez en cuando se nos alargara la mano con un presente positivio y satisfactorio, sobre todo eficiente. Hemos perdido la ingenuidad de la niñez y no creemos ya en el país de las Treinta Mil Voluntades”. La crítica continua, i apel·la a la responsabilitat que tots tenim davant la generació futura, que “espera ansiosa algún gesto ampliamente comprensivo, de que, como dijo Cánovas, no existen abismos insondables.” No calen comentaris.

Enllaços complementaris: comprensivo / excluyente / Don Camilo.