Tag Archive for 'futur'

El camí que cal seguir

Published on 05/11/2010 in Catalunya, Europa i el món and Historiografia. 0 Comments Tags: , , , , , , , .

La nova història (Serra d’Or, gener de 1960)

(descarrega’t l’article)

Un dels millors i més recordats articles de Jaume Vicens Vives, lectura imprescindible per tot amant de la cultura i del país. És un Vicens madur, que mira enrere per contemplar tot el que camí s’ha fet, però conscient del que queda per fer. Vicens sense estalviar crítiques (qui pugui entendre que entengui), ens mostra quin camí ha de seguir la “nova història”, la qual ha canviat el centre de gravetat i es preocupa per “comprendre l’estudi del passat de la societat com un aplegament de tensions i de problemes vitals”. La persona, l’esser humà amb nom i cognom és el nou centre d’interès. Cal rebutjar doncs totes les estructures que tenallen la llibertat humana i les teories preconcebudes amb clars interessos polítics, ben allunyades de la nova recerca científica històrica. “En ple segle XX la ciència empeny. I la història com cap altra, perquè s’ha quedat molt enrere i te molts graons a pujar. En dos o tres decennis ha hagut d’assimilar les lliçons i mètodes de la Geografia, de la sociologia, de l’Economia i de l’Estadística (…) Voler ignorar aquests progressos, tirar-se terra als ulls i continuar en els seus tretze pot ser una tàctica, però en cap cas l’estratègia convenient a l’esperit vital que està en el seu temps”.

Article excepcional, que ens parla del que s’ha fet i del que s’ha de fer, de la societat, del volkgeist, de Catalunya, “Un país que ha ensenyat i practicat el pactisme i el sistema imperial comunitari, que ha estimat les tradicions del pares i mai no ha limitat el progressisme dels fills”.  Són moltes les coses que es podrien dir d’ell, però potser el millor és que el llegiu directament i cadascú extregui les seves pròpies conclusions: “Deixeu, doncs, que la nova història ens expliqui el que mai no sabíem dels catalans; deixeu que parli dels obrers, dels menestrals i dels capellans pobres: deixeu que vagi on vulgui i que esbatani totes les portes. La història allibera, i la nova història és i serà essencialment alliberadora del nostre esperit”. Sens dubte, una alenada d’aire fresc per als nostres temps. Fa més de 50 anys i potser ja és hora de canviar.

Enllaços complementaris: Víctor Balaguer, Antoni Rubió i LLuch, Ors, Carner, Pijoan, Riba, López-Picó

La burgesia: futur de Catalunya?

Published on 05/11/2010 in Catalunya and Europa i el món. 0 Comments Tags: , , , , , , , , .

Hacia una nueva burguesía (Destino, n. 899, 30 de octubre de 1954)

(descarrega’t l’article)

És dura aquesta crítica de Vicens a la burgesia europea, però també catalana, marcada per un “egoísmo general”, amb relacions socials “con un reducido círculo de amistades”, que només es preocupen de “su industria o su negocio como partícula heterogénea e incluso autónoma de la riqueza común”. Vicens es pregunta “Ha terminado definitivamente el papel histórico de la burguesía? ¿Tiene pues razón cuantos desde Marx han pronosticado el fin irremediable del mundo burgués?”; “Des de la primera guerra mundial han ido despeñándose por el precipicio de su misma astucia”. L’article és tot un lament per les dificultats socials i els desinterès d’importants sectors benestants per la resta del país. Un fet que encara avui te un punt d’actualitat. La solitud en que sovint Vicens es trobava, es fa patent. Però en mig de tot aquest món, Vicens no es tira enrere i vol tenir esperança: “Hay una generación burguesa que apenas se asoma hoy a las puertas de la vida, pero de la cual es el futuro. De sus ambiciones y de su desinterés, de su comprensión de los demás elementos de la sociedad, de su nueva fe en el país, pueden y deben esperarse muchas cosas”. Amen.

Enllaços complementaris: Isabel Llorach, terrible experiencia de 1917,  Marx

Ara és el moment

Published on 21/10/2010 in Catalunya. 0 Comments Tags: , , , , , .

Pairalisme y universalisme (Serra d’Or, juny de 1960)

(descarrega’t l’article)

El darrer article que Vicens va publicar en vida te aroma d’eternitat. Rere les seves línies es pot llegir part de la història de la seva vida, els seus desitjos per fer un nou país, les incomprensions de molts, les dificultats a la universitat, la responsabilitat davant les generacions venidores. No deixeu de llegir-lo. Vicens, patriota com pocs, profundament enamorat de la seva terra. L’excusa oficial de l’article és al divisió dins dels catalans entre aquells que defensen una visió universal del catalanisme, amb el risc de perdre allò de particular i original i aquells altres que portats pel culte exclusiu a la nostra terra viuen aliens al món que els envolta més enllà de l’Ebre i els Pirineus. Ens falta unitat protesta Vicens, els dos grups “mútuament s’han acusat de traïdors, amb un greu dany de les possibilitats culturals del país, sobretot en els moments de retrocés en què la gent va esmaperduda i no sap on refugiar-se.” Vicens fa una lloança ferma de l’època de la Mancomunitat Catalana de principis de segle, únic moment en que s’ha assolit “La síntesi entre valors específics i valors ecumènics”. És per això apel·la a totes aquelles persones amb responsabilitats en la cultura i societat catalanes a actuar amb “seny i bon capteniment” i retornar a l’esperit de la Mancomunitat, profund i proper alhora. Cal doncs rectificar, reconèixer els errors i actuar en consciència per tal de preparar un futur millor al que ens seguiran: “Escombrem, doncs, el nostre replà per fer menys feixuga la tasca de situar la cultura de Catalunya al lloc alhora universal i específic que reclama la nostra joventut.”

Enllaços complementaris:

La comunicació, un problema?

Published on 14/10/2010 in Catalunya and Europa i el món. 0 Comments Tags: , , , , , , , .

Comunicació i informació (Serra d’Or, març-abril de 1960)

(descarrega’t l’article)

Els articles publicats per Vicens Vives a Serra d’Or respiren un aroma diferent als escrits en d’altres revistes i diaris. Traspuen intimitat, reflexió personal i profunda, llargament madurada per l’experiència acumulada. Aquest és un bon exemple. En el context d’una Guerra Freda totalment consagrada, davant l’allau de llibres que inútilment volen donar solucions i explicacions d’un bipolarisme que sobrepassa gairebé tot intent de comprensió, el nostre historiador reflexiona sobre el poder dels mitjans de comunicació. El tema, lògicament no és nou, i la seva crítica, per desgràcia encara es aplicable per la societat dels nostres dies: “des de fa temps els governs i els seus equips amaguen els blancs principals i desvien els problemes cap a objectius secundaris, per bé que siguin presentats al públic com a molt essencials. És una qüestió de pur malabarisme, de canvi d’òptica. Molts dels qui el practiquen deuen caure enganyats ells mateixos”.

Però Vicens va més enllà i arriba a una paradoxa ben vigent en l’actualitat: “L‘home ha desprès enormes esforços per dominar la notícia i fer-la circular ràpidament (…) I bé: l‘experiència mundial palesa que mai com ara els governants no sabien tan poca cosa dels seus governats, i mai aquests no havien comprès tan malament els projectes dels seus governs”. Hi ha un autèntic problema de comunicació entre governants i governats, de qualitat democràtica. El fracassat referèndum sobre la Diagonal a Barcelona o la baixíssima participació al referèndum de l’estatut de Catalunya, són uns clars exemples de l’escissió entre governants i governats.  Vicens no es queda aquí, no és home per disparar a la badalà. Ell és home precís, mesurat, que apuntat directament al problema real: “El poder d‘informar i de comunicar ha d‘estar situat, en aquest tombant del segle xx, per damunt de tota mena de contingències. Si no, en pateix el bé comú. (…) El que cal és fer un acte de confiança en l‘esdevenidor i procurar de servir el bé comú amb una informació honrada i honesta, posada al servei del governant i del governat, dels equips dirigents i dels pobles”. Aquesta generositat és envejable, i sens dubte, és el que la nostra societat encara està esperant.

Enllaços complementaris: La prensa a través de la historia, el inicio de la primera guerra mundial en la prensa, Prensa española y 1ª Guerra Mundial

Ja és hora de canviar!

Published on 07/10/2010 in Catalunya. 0 Comments Tags: , , , , , , , , , .

L’esdevenidor de la Història de Catalunya (La Publicitat, 5 de maig de 1935)

(Descarrega’t l’article)

Any 1936. Resulta ben atractiva la ploma directa i agosarada d’un jove Jaume Vicens Vives que no li tremola el pols a l’hora de derrocar als grans historiadors del seu moment. Preguntes punyents que no deixen indiferent ni a l’historiador, ni al polític ni al mestre d’escola: “On anem els historiadors de Catalunya? Quina directriu ha d’emmotllar la nostra futura producció? Què cal fer? Com cal procedir?” Vicens ho diu ben clar: “no tot el que s’ha fet fins ara ha estat  útil i de profit”. Quin és el problema de l’esdevenidor de Catalunya? “no és sols un problema d’homes”, sinó que “els investigadors futurs han de sortir d’un bon ensenyament secundari, i sobretot d’una bona preparació espiritual i científica de la Universitat de Barcelona”. Any 2010. Què ha canviat? Què hem de canviar? No podem evitar aquestes preguntes. Vicens ens ho recorda amb una gran agudesa: aquesta és una tasca en la qual no ens podem permetre el luxe del fracàs, ja que de ser així, seria ben gran “la responsabilitat que contrauríem davant Catalunya”. Vicens ens va detallant en què consisteix aquesta responsabilitat i què caldria fer, les seves propostes són ben suggerents,  però això ho deixem per vosaltres. Llegiu l’article i arribeu a les vostres conclusions.

Enllaços complementaris: Soldevila, Rovira i Virgili, Antoni Rubió i Lluch

Un testimoni d’esperança

Published on 30/09/2010 in Catalunya and Catalunya i Espanya. 0 Comments Tags: , , , , .

La generación del cuarenta y ocho (Destino, n. 641, 19 de noviembre de 1949)

(descarrega’t l’article)

Al maig de 1949, Vicens publicava una ressenya a Destino sobre un llibre de Vicente Palacio Atard Derrota, agotamiento y decadencia en la España del siglo XVII. Vicens feia un elogi de l’obra, per la seva valentia en fer autocrítica del passat sense por a la veritat, i per això considerava que era un llibre dels que “provocan y deben provocar, vendavales purificadores en nuestra propia manera de ver las cosas del presente”. Palacio Atard, deia aleshores,  “es joven, de una juventud que ha dejado de ser prometedora para convertirse en fecunda realidad de su magisterio en la Universidad de Valladolid. Podríamos decir que pertenece a la generación del 1948”. El terme va tenir èxit, i no van ser pocs els que començaren a especular sobre el significat de l’expressió espontània de Vicens. L’article La generación del cuarenta y ocho, tot i que breu, pretén recollir algunes reflexions sobre això. Més que no pas entrar en un comentari del text, potser el millor que podeu fer és llegir-lo de primera mà. Trobareu la preocupació vincenciana de refer la història recent d’Espanya i la necessitat de superar d’una vegada “el vendaval del 36”. L’article traspua il·lusió en el futur, en superar les friccions del passats i assenyala la gran responsabilitat davant l’esdevenidor: “La generación del 48 no puede desaprovechar la gran oportunidad histórica que ofrecerà a su pàtria”.

Enllaços complementaris: generación, el nacionalismo de la Generación del 48, vendaval del 36,   Vicente Palacio Atard.

“Doneu-nos un poble i canviarem la universitat”

Published on 30/09/2010 in Catalunya, Catalunya i Espanya and Espanya. 0 Comments Tags: , , , , , .

La cua del noble (Serra d’Or, febrer de 1960)

(Descarrega’t l’article)

“La universitat no té remei per manca de recursos materials que en facin possible la comesa científica; encara en té menys, perquè el sistema d’oposicions a càtedres juga sempre en contra de la persona intel·ligent i original, que ni vol –o no pot– preparar un programa, ni dedicar-se a la mecànica de les intrigues que habitualment inicien, acompanyen i segueixen el nomenament de tribunals d’oposició”.  Això no ho diu cap professor universitari afectat per la darrera reforma de la Llei d’Universitats. No. Són paraules de Jaume Vicens Vives el 1960, just en la cúspide de la seva carrera acadèmica. La concessió del Premi Nobel de medicina a Severo Ochoa, és l’excusa ideal per fer una dura crítica, nua, demolidora i ben valenta de la universitat espanyola: “Des de fa cent cinquanta anys la universitat no està «situada» en la vida hispànica: n’és una segregació marginal. Mai no ha plagut a ningú, ni als mateixos ministres que la idearen”.  Un article perdurable per la, desgraciadament, perenne actualitat del tema que tracta.

Vicens contraposa els dos models d’universitat, a Espanya i a Catalunya i critica la fugida dels investigadors valuosos. Però en mig de tot aquest guirigall, traspua una de les idees constants del missatge vicencià: la responsabilitat del professor universitari: cal “evitar la diàspora de les seves eminències científiques i s’han de sacrificar per tal de donar tota mena de facilitats a la formació de les noves promocions d’intel·lectuals i científics. Només així arriben a tenir un lloc al sol.” La solució? Vicens, como sempre, diu la seva amb veu alta: “Només amb un esforç col·lectiu, de professors, alumnes, industrials, obrers, intel·lectuals i comerciants pot refer-se la universitat”. Ben clar i ben actual.

Enllaços complementaris: Severo Ochoa, Premio Nobel, Gregorio Marañón, Pedro Laín Entralgo, La Universidad como Empresa.

Tan llunyans i tant propers

Published on 24/09/2010 in Catalunya, Catalunya i Espanya and Espanya. 0 Comments Tags: , , , , , , , , .

Andalucía y Catalunya (Destino,n.810,  14 de febrero de 1953).

(descarrega’t l’article)

Sí. Ja ho sabem. Aquest article cal entendre’l en el context de l’aproximació que Vicens Vives va fer aalgunssectorstecnòcrates, molt influents en el CSIC i en servei de censura del govern franquista. Vicens col·laboracionista? No és el moment ni el lloc per entrar en aquest debat. D’altres ja ho han fet. No és un article banal i no és per tirar coets.  Sí. Ja ho sabem. Però… la seva lectura ens resulta tan propera. Vicens jove, historiador “rebel sense causa” de la II República; el Vicens intel·lectual, professor universitari, purgat i rehabilitat, col·laborador prestigiós de Destino; Vicens editor, creador de la nova història…; aquell Vicens sens presenta ara com a home de carn i ossos, amb sentiments, proper.

El tema del què ens parla és tan antic com Espanya mateixa. Espanya, una nació? Nació de nacions? Nació plurinacional? Nació sense nacionalitat? Era un problema al 1953 i és un problema al 2010. Abans sense solució aparent. Ara sense solució aparent. Catalunya i Andalusia: dos sinònims? Dos antònims? Vicens ens relata la visita que li fa un sacerdot de la zona minera de Linares, ben a prop de Baeza, on l’historiador havia estat purgat. Parlen del que els uneix i del que els separa, de “nuestro indeclinable esfuerzo colectivo”, del “sentido de nuestra responsabilidad”, de “nuestra cordial comprensión de todos los problemas ajenos”. Hi ha solució? Vicens, amb el seu agosarament, s’atreveix a proposar una: “Esta es la regla del juego, la única que debe admitirse. Se nos ha de aceptar como somos, integramente, de pies a cabeza. En lo material y en lo espiritual, con nuestras virtudes, que procuraremos aumentar, y con nuestros defectos, que nos propondremos reducir. Jugar con nuestra imagen deformada, como cabeza de turco, es tan insensato para nosotros como peligroso para los que se empeñan en no auscultar el corazón del verdadero país”. 1953-2010. Què ha canviat? Vicens encara va més en enllà i ens parla del moment “tan esperado, que convierta realmente la periferia en eje de España, teniendo a un lado a nuestra industria y a nuestra inteligencia, y al otro la agricultura, el fino sentido aristocrático y el valor estoico de lo bético”. Que cadascú pensi el que vulgui, però resulta difícil quedar-se indiferent.

Enllaços complementaris: feudalismo, caciquismo, relaciones Cataluña-Andalucía, España, una nación, Cataluña, una nación.

El llegat que perdura en el temps

Published on 24/09/2010 in Catalunya and Historiografia. 2 Comments Tags: , , , , , , , .

El nostre treball de cada dia (Serra d’Or, novembre de 1960)

(descarrega’t l’article)

“La tasca de la nostra generació haurà estat una de les més difícils. (…) Marxem enmig de boires i de la nit, cercant la sortida auroral. I així avancem d’esma i donem voltes entorn de nosaltres mateixos. A vegades, després d’una forta embranzida que sembla dur-nos més enllà dels límits de la basarda, descobrim que resseguim la nostra pròpia petja… El fet meravellós és que, malgrat aquestes decepcions, continuem avançant”. Així comença el darrer article que Jaume Vicens Vives va publicar en premsa, tot i que pòstumament. És el final del camí. Quantes vegades ens ha passat a tots: estem cansats, desorientats, no trobem sentit en el que fem…

Vicens Vives, “mestre de mestres” com l’ha anomenat algú. Quin és el seu llegat? La resposta a aquesta pregunta ha donat i dona peu a llargues e interminables discussions d’historiadors, d’economistes, de polítics, de mestres, d’editors. En un món tan complicat com era l’Espanya franquista de 1960, que dubtava entre l’obertura o el tancament definitiu, de les noves recerques, Vicens ens parla d’esperança i de fe en el futur. El text traspua els patiment d’un Vicens Vives que se sap malalt i veu com s’apropa inexorablement la seva hora. Parla, potser, amb un company d’habitació que no l’escolta, se sent dèbil, fins al punt que “no ens podem palpar ni els ossos”. Però no defalleix: “No em miris esblaimat, d’aquesta manera. Trobarem el país i la clariana i ens desfarem de la nit i de la boira”.  Mestre fins a la darrera hora. Potser no cal discutir tant per saber què va voler fer Vicens amb tota la seva vida, només escoltar i deixar que ell ens ho digui: “amb esperit de rancúnia i de revenja, propi dels esclaus, mai no seràs ningú, ni tampoc ho seran els teus”, i per això “et proposo que dediquis a la comunitat el teu treball de cada dia; que no defugis des d’ara la responsabilitat que tindràs demà, quan seràs capdavanter, que no rebutgis l’esperit de progrés ni menystinguis l’herència dels teus pares”…. Podríem seguir parlant sobre Vicens, però no paga la pena. Ara és el moment de callar…o de llegir l’article i somiar.

Què és Europa?

Published on 15/09/2010 in Europa i el món. 0 Comments Tags: , , , , .

Europa, el tercer camino (Destino, n.663, 22 de abril de 1950)

(descarrega’t l’article)

La publicació de dos llibres sobre Europa l’any 1950 (Carmen Llorca, Europa, ¿en decadencia? I Gorge Uscatescu El problema de Europa) permet a Vicens fer algunes reflexions sobre geopolítica internacional i la identitat europea. Resulta molt suggerent en llegir l’article veure com la situació no ha canviat gaire. L’actual debat sobre Constitució Europea i els seu orígens, te més de mig segle: “Se habla a menudo de Europa, de sus orígenes, de su unidad, de su decadencia, de los remedios a sus males. (…) ¿Se trata de Europa o del problema de la cultura occidentall, del catolicismo o del comunismo, del derecho a ala autodeterminación social o del sistema directorial de Burnham?”. La desorientació és ben palpable i Vicens n’és partícip, però no s’arronsa: “Se hace indispensable un baldeo general de nuestro armazón retórico: se impone una sinceridad absoluta en nuestra despensa conceptual. Que no se hable más en términos historicista y relativistas (…). O es o no es”.

Es conegut com Vicens, en aquest context es va declarar un fervent seguidor que d’anomenada “tercera via”, un terme molt ampli, sota el qual s’amaguen teories a vegades contraposades, i que no es cap invent del sr. Tony Blair ni del sr. Zapatero. Aquest article és un bon exemple del pensament de Jaume Vicens Vives en aquests temes. Davant el bipolarisme polític i social de la Guerra Freda, el nostre historiador es posiciona per un camí intermedi, seguint les teories que Wilhem Ropke havia exposat un més abans a Barcelona.

Més enllà de reafirmar el valor del cristianisme com a font de la identitat europea (Europa “se creó contando con el Cristianismo como única base moral”), qüestió ben oberta al debat, resulta interessa veure quins valors considera Vicens que són essencialment cristians: “libertat y verdad, justicia y paz”. Sense dubte podrem discutir si aquests valors són cristians o no, però segurament tots estarem d’acord que aquests valors no imperen a l’Europa actual. Que ningú s’espanti. Ja ho deia Vicens al 1950.

Enllaços complementaris: Wilhelm Röpke; La Tercera Via; Carmen Llorca; obras de Carmen Llorca; Uscatescu i l’Europa Postfascista; Uscatescu y los Estados Unidos de Europa