Tag Archive for 'esperança'

El camí que cal seguir

Published on 05/11/2010 in Catalunya, Europa i el món and Historiografia. 0 Comments Tags: , , , , , , , .

La nova història (Serra d’Or, gener de 1960)

(descarrega’t l’article)

Un dels millors i més recordats articles de Jaume Vicens Vives, lectura imprescindible per tot amant de la cultura i del país. És un Vicens madur, que mira enrere per contemplar tot el que camí s’ha fet, però conscient del que queda per fer. Vicens sense estalviar crítiques (qui pugui entendre que entengui), ens mostra quin camí ha de seguir la “nova història”, la qual ha canviat el centre de gravetat i es preocupa per “comprendre l’estudi del passat de la societat com un aplegament de tensions i de problemes vitals”. La persona, l’esser humà amb nom i cognom és el nou centre d’interès. Cal rebutjar doncs totes les estructures que tenallen la llibertat humana i les teories preconcebudes amb clars interessos polítics, ben allunyades de la nova recerca científica històrica. “En ple segle XX la ciència empeny. I la història com cap altra, perquè s’ha quedat molt enrere i te molts graons a pujar. En dos o tres decennis ha hagut d’assimilar les lliçons i mètodes de la Geografia, de la sociologia, de l’Economia i de l’Estadística (…) Voler ignorar aquests progressos, tirar-se terra als ulls i continuar en els seus tretze pot ser una tàctica, però en cap cas l’estratègia convenient a l’esperit vital que està en el seu temps”.

Article excepcional, que ens parla del que s’ha fet i del que s’ha de fer, de la societat, del volkgeist, de Catalunya, “Un país que ha ensenyat i practicat el pactisme i el sistema imperial comunitari, que ha estimat les tradicions del pares i mai no ha limitat el progressisme dels fills”.  Són moltes les coses que es podrien dir d’ell, però potser el millor és que el llegiu directament i cadascú extregui les seves pròpies conclusions: “Deixeu, doncs, que la nova història ens expliqui el que mai no sabíem dels catalans; deixeu que parli dels obrers, dels menestrals i dels capellans pobres: deixeu que vagi on vulgui i que esbatani totes les portes. La història allibera, i la nova història és i serà essencialment alliberadora del nostre esperit”. Sens dubte, una alenada d’aire fresc per als nostres temps. Fa més de 50 anys i potser ja és hora de canviar.

Enllaços complementaris: Víctor Balaguer, Antoni Rubió i LLuch, Ors, Carner, Pijoan, Riba, López-Picó

La burgesia: futur de Catalunya?

Published on 05/11/2010 in Catalunya and Europa i el món. 0 Comments Tags: , , , , , , , , .

Hacia una nueva burguesía (Destino, n. 899, 30 de octubre de 1954)

(descarrega’t l’article)

És dura aquesta crítica de Vicens a la burgesia europea, però també catalana, marcada per un “egoísmo general”, amb relacions socials “con un reducido círculo de amistades”, que només es preocupen de “su industria o su negocio como partícula heterogénea e incluso autónoma de la riqueza común”. Vicens es pregunta “Ha terminado definitivamente el papel histórico de la burguesía? ¿Tiene pues razón cuantos desde Marx han pronosticado el fin irremediable del mundo burgués?”; “Des de la primera guerra mundial han ido despeñándose por el precipicio de su misma astucia”. L’article és tot un lament per les dificultats socials i els desinterès d’importants sectors benestants per la resta del país. Un fet que encara avui te un punt d’actualitat. La solitud en que sovint Vicens es trobava, es fa patent. Però en mig de tot aquest món, Vicens no es tira enrere i vol tenir esperança: “Hay una generación burguesa que apenas se asoma hoy a las puertas de la vida, pero de la cual es el futuro. De sus ambiciones y de su desinterés, de su comprensión de los demás elementos de la sociedad, de su nueva fe en el país, pueden y deben esperarse muchas cosas”. Amen.

Enllaços complementaris: Isabel Llorach, terrible experiencia de 1917,  Marx

La comunicació, un problema?

Published on 14/10/2010 in Catalunya and Europa i el món. 0 Comments Tags: , , , , , , , .

Comunicació i informació (Serra d’Or, març-abril de 1960)

(descarrega’t l’article)

Els articles publicats per Vicens Vives a Serra d’Or respiren un aroma diferent als escrits en d’altres revistes i diaris. Traspuen intimitat, reflexió personal i profunda, llargament madurada per l’experiència acumulada. Aquest és un bon exemple. En el context d’una Guerra Freda totalment consagrada, davant l’allau de llibres que inútilment volen donar solucions i explicacions d’un bipolarisme que sobrepassa gairebé tot intent de comprensió, el nostre historiador reflexiona sobre el poder dels mitjans de comunicació. El tema, lògicament no és nou, i la seva crítica, per desgràcia encara es aplicable per la societat dels nostres dies: “des de fa temps els governs i els seus equips amaguen els blancs principals i desvien els problemes cap a objectius secundaris, per bé que siguin presentats al públic com a molt essencials. És una qüestió de pur malabarisme, de canvi d’òptica. Molts dels qui el practiquen deuen caure enganyats ells mateixos”.

Però Vicens va més enllà i arriba a una paradoxa ben vigent en l’actualitat: “L‘home ha desprès enormes esforços per dominar la notícia i fer-la circular ràpidament (…) I bé: l‘experiència mundial palesa que mai com ara els governants no sabien tan poca cosa dels seus governats, i mai aquests no havien comprès tan malament els projectes dels seus governs”. Hi ha un autèntic problema de comunicació entre governants i governats, de qualitat democràtica. El fracassat referèndum sobre la Diagonal a Barcelona o la baixíssima participació al referèndum de l’estatut de Catalunya, són uns clars exemples de l’escissió entre governants i governats.  Vicens no es queda aquí, no és home per disparar a la badalà. Ell és home precís, mesurat, que apuntat directament al problema real: “El poder d‘informar i de comunicar ha d‘estar situat, en aquest tombant del segle xx, per damunt de tota mena de contingències. Si no, en pateix el bé comú. (…) El que cal és fer un acte de confiança en l‘esdevenidor i procurar de servir el bé comú amb una informació honrada i honesta, posada al servei del governant i del governat, dels equips dirigents i dels pobles”. Aquesta generositat és envejable, i sens dubte, és el que la nostra societat encara està esperant.

Enllaços complementaris: La prensa a través de la historia, el inicio de la primera guerra mundial en la prensa, Prensa española y 1ª Guerra Mundial

La psicologia dels catalans

Published on 07/10/2010 in Catalunya. 0 Comments Tags: , , , , .

Del sensualismo (Destino, n. 884, 17 de julio de 1954)

(Descarrega’t l’article)

Abans de la publicació d’un dels seus llibres més famosos, Noticía de Catalunya, Vicens va escriure alguns articles on reflexionava sobre qüestions plantejades allà. Del sensualismo, és un bon exemple d’això. En ell aborda el tema dels trets de la psicologia dels catalans (“el trabajo, el pacto, la tolerancia, la autenticidad y el bon capteniment”), però fixant l’atenció en un aspecte que no estava ben valorat al llibre de propera publicació: el sensualisme. Més que per la validesa de les seves tesis, altrament prou qüestionables, l’article resulta interessant com a testimoni de la recerca històrica del moment i la dinàmica reflexiva de Vicens. En ell trobem referències als llibres de Ferrater Mora sobre la societat catalana, a Josep Pla, a Alexandre Galí i els primers estudis del Baró de Maldà, etc. És la imatge perfecta d’un home que busca la veritat i s’adona que quan més avança més lluny es troba d’ella. El començament de l’article resulta ben eloqüent i esdevé una confessió oculta: “Me doy cuenta de que cada vez uno sabe menos cosas y de que es preciso acudir al libro de la vida para enterarse de la realidad de lo que intentamos aprehender por vía especulativa”. Una bona lliçó de la humilitat de Vicens i un bon consell per tots aquells que creuen saber-ho tot.

Enllaços complementaris: Josep Pla, Alexandre Galí, Baró de Maldà, Notícia de Catalunya

Ja és hora de canviar!

Published on 07/10/2010 in Catalunya. 0 Comments Tags: , , , , , , , , , .

L’esdevenidor de la Història de Catalunya (La Publicitat, 5 de maig de 1935)

(Descarrega’t l’article)

Any 1936. Resulta ben atractiva la ploma directa i agosarada d’un jove Jaume Vicens Vives que no li tremola el pols a l’hora de derrocar als grans historiadors del seu moment. Preguntes punyents que no deixen indiferent ni a l’historiador, ni al polític ni al mestre d’escola: “On anem els historiadors de Catalunya? Quina directriu ha d’emmotllar la nostra futura producció? Què cal fer? Com cal procedir?” Vicens ho diu ben clar: “no tot el que s’ha fet fins ara ha estat  útil i de profit”. Quin és el problema de l’esdevenidor de Catalunya? “no és sols un problema d’homes”, sinó que “els investigadors futurs han de sortir d’un bon ensenyament secundari, i sobretot d’una bona preparació espiritual i científica de la Universitat de Barcelona”. Any 2010. Què ha canviat? Què hem de canviar? No podem evitar aquestes preguntes. Vicens ens ho recorda amb una gran agudesa: aquesta és una tasca en la qual no ens podem permetre el luxe del fracàs, ja que de ser així, seria ben gran “la responsabilitat que contrauríem davant Catalunya”. Vicens ens va detallant en què consisteix aquesta responsabilitat i què caldria fer, les seves propostes són ben suggerents,  però això ho deixem per vosaltres. Llegiu l’article i arribeu a les vostres conclusions.

Enllaços complementaris: Soldevila, Rovira i Virgili, Antoni Rubió i Lluch

Un testimoni d’esperança

Published on 30/09/2010 in Catalunya and Catalunya i Espanya. 0 Comments Tags: , , , , .

La generación del cuarenta y ocho (Destino, n. 641, 19 de noviembre de 1949)

(descarrega’t l’article)

Al maig de 1949, Vicens publicava una ressenya a Destino sobre un llibre de Vicente Palacio Atard Derrota, agotamiento y decadencia en la España del siglo XVII. Vicens feia un elogi de l’obra, per la seva valentia en fer autocrítica del passat sense por a la veritat, i per això considerava que era un llibre dels que “provocan y deben provocar, vendavales purificadores en nuestra propia manera de ver las cosas del presente”. Palacio Atard, deia aleshores,  “es joven, de una juventud que ha dejado de ser prometedora para convertirse en fecunda realidad de su magisterio en la Universidad de Valladolid. Podríamos decir que pertenece a la generación del 1948”. El terme va tenir èxit, i no van ser pocs els que començaren a especular sobre el significat de l’expressió espontània de Vicens. L’article La generación del cuarenta y ocho, tot i que breu, pretén recollir algunes reflexions sobre això. Més que no pas entrar en un comentari del text, potser el millor que podeu fer és llegir-lo de primera mà. Trobareu la preocupació vincenciana de refer la història recent d’Espanya i la necessitat de superar d’una vegada “el vendaval del 36”. L’article traspua il·lusió en el futur, en superar les friccions del passats i assenyala la gran responsabilitat davant l’esdevenidor: “La generación del 48 no puede desaprovechar la gran oportunidad histórica que ofrecerà a su pàtria”.

Enllaços complementaris: generación, el nacionalismo de la Generación del 48, vendaval del 36,   Vicente Palacio Atard.

El llegat que perdura en el temps

Published on 24/09/2010 in Catalunya and Historiografia. 2 Comments Tags: , , , , , , , .

El nostre treball de cada dia (Serra d’Or, novembre de 1960)

(descarrega’t l’article)

“La tasca de la nostra generació haurà estat una de les més difícils. (…) Marxem enmig de boires i de la nit, cercant la sortida auroral. I així avancem d’esma i donem voltes entorn de nosaltres mateixos. A vegades, després d’una forta embranzida que sembla dur-nos més enllà dels límits de la basarda, descobrim que resseguim la nostra pròpia petja… El fet meravellós és que, malgrat aquestes decepcions, continuem avançant”. Així comença el darrer article que Jaume Vicens Vives va publicar en premsa, tot i que pòstumament. És el final del camí. Quantes vegades ens ha passat a tots: estem cansats, desorientats, no trobem sentit en el que fem…

Vicens Vives, “mestre de mestres” com l’ha anomenat algú. Quin és el seu llegat? La resposta a aquesta pregunta ha donat i dona peu a llargues e interminables discussions d’historiadors, d’economistes, de polítics, de mestres, d’editors. En un món tan complicat com era l’Espanya franquista de 1960, que dubtava entre l’obertura o el tancament definitiu, de les noves recerques, Vicens ens parla d’esperança i de fe en el futur. El text traspua els patiment d’un Vicens Vives que se sap malalt i veu com s’apropa inexorablement la seva hora. Parla, potser, amb un company d’habitació que no l’escolta, se sent dèbil, fins al punt que “no ens podem palpar ni els ossos”. Però no defalleix: “No em miris esblaimat, d’aquesta manera. Trobarem el país i la clariana i ens desfarem de la nit i de la boira”.  Mestre fins a la darrera hora. Potser no cal discutir tant per saber què va voler fer Vicens amb tota la seva vida, només escoltar i deixar que ell ens ho digui: “amb esperit de rancúnia i de revenja, propi dels esclaus, mai no seràs ningú, ni tampoc ho seran els teus”, i per això “et proposo que dediquis a la comunitat el teu treball de cada dia; que no defugis des d’ara la responsabilitat que tindràs demà, quan seràs capdavanter, que no rebutgis l’esperit de progrés ni menystinguis l’herència dels teus pares”…. Podríem seguir parlant sobre Vicens, però no paga la pena. Ara és el moment de callar…o de llegir l’article i somiar.

Prou d’etiquetes!

Published on 18/09/2010 in Catalunya, Catalunya i Espanya and Espanya. 0 Comments Tags: , , , , , , .

Comprensivos y excluyentes (Destino, n.816, 28 de marzo de 1953)

(descarrega’t l’article)

Hi ha vegades en què Vicens mostrava la seva vessant més irònica i, alhora, poètica. La sensibilitat, l’enginy, la imatge, amaguen idees profundes, no sense una forta càrrega de crítica i queixa. Aquest article sembla un entretenimento sobre l’us banal i buit que se sol del fer dels termes quan es desvirtuen del seu contingut: “reaccionario”, “comprensivo” “excluyente”, “comprensivo comprensivistas”, “excluyentes exclusivistas”…, qué volen dir? Quin significat real tenen, si és que tenen significat? És agraït llegir aquest article vist així. I en mig de tot el joc, en apareix aquest Vicens íntim que ha hem pogut llegir en altres articles. Ell és un “comprensivo comprensivista”, perquè “lo comprendemos todo y nos hacemos cargo de todo, incluso de que nos comprendan mal o de que no nos comprendan en absoluto”. En aquest instant, sembla que Vicens tanca els ulls i comença a somiar en el seu desig: “Desearíamos como el amigo Pla, almorzar tranquila y honéstamente en una cala de la Costa Brava, sin cansarnos de contemplar el cambiante color de las aguas, y certíficándonos una vez más sobre la verdad de su magistral interpretación literaria de l’entrada del Garbí. Hablar pausadamente, sin apremios pesimistas”. El paràgraf és d’una gran bellesa literària i la conclusió no desmereix: “Conversaciones estríctamente académicas, sin prevenciones mentales y en perfecta igualdad de condiciones. Diálogos que podrían extenderse por todo el país en un clima de extrema comprensión hacia las opiniones del prójimo”. Un somni brillant.

Però enmig de tot aquest món ideal, Vicens, sense anestèsia prèvia, ens desperta amb una crítica ben punyent: “celebraríamos que de vez en cuando se nos alargara la mano con un presente positivio y satisfactorio, sobre todo eficiente. Hemos perdido la ingenuidad de la niñez y no creemos ya en el país de las Treinta Mil Voluntades”. La crítica continua, i apel·la a la responsabilitat que tots tenim davant la generació futura, que “espera ansiosa algún gesto ampliamente comprensivo, de que, como dijo Cánovas, no existen abismos insondables.” No calen comentaris.

Enllaços complementaris: comprensivo / excluyente / Don Camilo.

Què espera Espanya de Catalunya?

Published on 02/09/2010 in Catalunya i Espanya and Espanya. 0 Comments Tags: , , , , , , .

Expectativa castellana ante Cataluña (Destino nº795, 1 de setembre de 1952)

(descarrega’t l’article)

Aquest és sens dubte un article una mica llarg per qui no està avesat a barallar-se amb l’Espanya de 1952, però val la pena llegir els darrers paràgrafs. El context és ben conegut de tots: l’aproximació i la il·lusió amb que Vicens va veure la tasca que s’estava duent a terme des de el CSIC de Madrid a través de la revista Arbor i sota la direcció d’un nucli tecnòcrata opusdeista liderat per Florentino Pèrez Embid i Rafael Calvo Serer etc.  La revista, que havia començat el seu camí el 1947 de manera mensual, va fer una aproximació progressiva a temes catalans, des de la perspectiva castellana. Per l’Espanya del “una grande y libre” i del “destino universal” era un canvi notable, que obria noves esperances. Al 1949 Vicens va escriure un article, “Lo catalán el revista Arbor”, en què ja plantejava les bones perspectives que semblava obrir la revista. Ara, en 1952, es reafirma en aquells comentaris.

Arribats aquí és quan Vicens començar a tirar del fil i fer preguntes punyents: “Cómo es posible –nos preguntamos- cualquier presencia activa de Cataluña en el seno de España si continuamos ignorándonos a nosotros mismos? Cómo catalanizar a nadie si todavía no sabemos qué es ser catalán y de qué modo estamos y nos sentimos en el mundo?”.  Col·laboracionisme? Potser sí, però és innegable la seva voluntat clara de trobar es arrels del problema. Què és ser catalanista avui? Encara ens estem ignorant? Són ells? Som nosaltres? Vicens planteja una proposta suggerent: “Es preciso inyectar aire en el complejo cultural catalán: aire fresco, libre, vigoroso, que avente cuantos mitos están carcomidos, a cuya sombra se cobijan aún los fieles de numerosas catacumbas”. Ahir i avui. ¿Ha canviat alguna cosa?

Enllaços complementaris: Destino / Árbor / Rafael Calvo Serer / Florentino Pérez Embid / Real Academia de la Historia /Joaquin Pérez Villanueva / Carles Riba / Dionisio Ridruejo

Destino (http://www.bnc.cat/digital/destino/index.html)

Árbor (http://arbor.revistas.csic.es/index.php/arbor)

Rafael Calvo Serer (http://www.filosofia.org/ave/001/a143.htm)

http://www.ciudadesvirtuales.com/rgjimenez/rafael-calvo-serer

Florentino Pérez Embid (http://www.ateneodecordoba.com/index.php/Florentino_P%C3%A9rez-Embid)

Real Academia de la Historia (http://www.rah.es)

Joaquin Pérez Villanueva (http://www.elpais.com/articulo/agenda/PeREZ_VILLANUEVA/_JOAQUiN_/DIR/_GEN/_OID/Joaquin/Perez/Villanueva/tiempo/elpepigen/19940602elpepiage_2/Tes/)

Carles Riba (http://lletra.uoc.edu/ca/autor/carles-riba)

Dionisio Ridruejo (http://www.revistadelibros.com/articulo_completo.php?art=2690)

Maragall vist per Vicens

Published on 02/09/2010 in Catalunya and Historiografia. 0 Comments Tags: , , , , , , .

Maragall, entre la incertidumbre y la esperanza (Destino, n.1179, 12 de maig de 1960)

(Descarrega’t l’article)

L’any 1960 la revista Destino dedicava una número a commemorar el centenari del naixement de Joan Maragall. Vicens Vives, ja malalt i propera a la seva mort, s’hi suma a la iniciativa de bon grat. L’article bé mereix una lectura atenta i pausada perquè mostra les preocupacions vitals d’un i altre. Vicens ens dibuixa una figura ben personal del català que fou Joan Maragall i de la gran empremta que ha deixat al seu país: “No confío en este centenario para hacer grandes progresos, ni quizá en el año 2010. Maragall ha quedado demasiado erecto en la plataforma espiritual del país para que podamos pensar en el deshielo de su figura hasta dentro de dos o tres generaciones”.

Vicens repassa alguns del aspectes de la seva vida, els efectes del 98, la generació de 1901, la seva personalitat genuïna, “diferenciado de su mundo, ajeno a las preocupaciones pragmáticas, a los tabús específicos de clase”, la seva senzillesa, la seva humilitat. Aborda la qüestió de la “incertesa”maragallana , el seu desapassionament: “El desprendimiento de toda pasión le había llevado simplemente a ser un buen, cabal y ortodoxo catalán”.

Però sobre tot Vicens sent admiració per l’actitud vital de Maragall, la consciència del temps i de la responsabilitat davant el futur; la seva valentia i esperança davant les dificultats. L’historiador fa seves unes paraules de Maragall sobre el futurs dels nou espanyols, que de ben segur uneixen als dos personatges i que encara avui per a molts pot ser un estímul: “han de sufrir desencantos, sin desanimarse, tremendos retrocesos y volver a empezar (…) y por encima de todo han de resignarse a no ver fruto alguno de su obra, y legarla a nuevas generaciones por si pueden llegar a realizarla, estando al mismo tiempo preparados a que cualquier dia fuerzas exteriores vengan a destruirlas definitivamente en sus propias manos”. Dos mesos després Vicens moria. Potser és casualitat, però l’any 2010 és l’any Maragall i l’any Vicens.

Enllaços complementaris: Destino / Joan Maragall / Miguel de Unamuno / Generació del 98