Tag Archive for 'Comprensivitat'

La burgesia: futur de Catalunya?

Published on 05/11/2010 in Catalunya and Europa i el món. 0 Comments Tags: , , , , , , , , .

Hacia una nueva burguesía (Destino, n. 899, 30 de octubre de 1954)

(descarrega’t l’article)

És dura aquesta crítica de Vicens a la burgesia europea, però també catalana, marcada per un “egoísmo general”, amb relacions socials “con un reducido círculo de amistades”, que només es preocupen de “su industria o su negocio como partícula heterogénea e incluso autónoma de la riqueza común”. Vicens es pregunta “Ha terminado definitivamente el papel histórico de la burguesía? ¿Tiene pues razón cuantos desde Marx han pronosticado el fin irremediable del mundo burgués?”; “Des de la primera guerra mundial han ido despeñándose por el precipicio de su misma astucia”. L’article és tot un lament per les dificultats socials i els desinterès d’importants sectors benestants per la resta del país. Un fet que encara avui te un punt d’actualitat. La solitud en que sovint Vicens es trobava, es fa patent. Però en mig de tot aquest món, Vicens no es tira enrere i vol tenir esperança: “Hay una generación burguesa que apenas se asoma hoy a las puertas de la vida, pero de la cual es el futuro. De sus ambiciones y de su desinterés, de su comprensión de los demás elementos de la sociedad, de su nueva fe en el país, pueden y deben esperarse muchas cosas”. Amen.

Enllaços complementaris: Isabel Llorach, terrible experiencia de 1917,  Marx

Tan llunyans i tant propers

Published on 24/09/2010 in Catalunya, Catalunya i Espanya and Espanya. 0 Comments Tags: , , , , , , , , .

Andalucía y Catalunya (Destino,n.810,  14 de febrero de 1953).

(descarrega’t l’article)

Sí. Ja ho sabem. Aquest article cal entendre’l en el context de l’aproximació que Vicens Vives va fer aalgunssectorstecnòcrates, molt influents en el CSIC i en servei de censura del govern franquista. Vicens col·laboracionista? No és el moment ni el lloc per entrar en aquest debat. D’altres ja ho han fet. No és un article banal i no és per tirar coets.  Sí. Ja ho sabem. Però… la seva lectura ens resulta tan propera. Vicens jove, historiador “rebel sense causa” de la II República; el Vicens intel·lectual, professor universitari, purgat i rehabilitat, col·laborador prestigiós de Destino; Vicens editor, creador de la nova història…; aquell Vicens sens presenta ara com a home de carn i ossos, amb sentiments, proper.

El tema del què ens parla és tan antic com Espanya mateixa. Espanya, una nació? Nació de nacions? Nació plurinacional? Nació sense nacionalitat? Era un problema al 1953 i és un problema al 2010. Abans sense solució aparent. Ara sense solució aparent. Catalunya i Andalusia: dos sinònims? Dos antònims? Vicens ens relata la visita que li fa un sacerdot de la zona minera de Linares, ben a prop de Baeza, on l’historiador havia estat purgat. Parlen del que els uneix i del que els separa, de “nuestro indeclinable esfuerzo colectivo”, del “sentido de nuestra responsabilidad”, de “nuestra cordial comprensión de todos los problemas ajenos”. Hi ha solució? Vicens, amb el seu agosarament, s’atreveix a proposar una: “Esta es la regla del juego, la única que debe admitirse. Se nos ha de aceptar como somos, integramente, de pies a cabeza. En lo material y en lo espiritual, con nuestras virtudes, que procuraremos aumentar, y con nuestros defectos, que nos propondremos reducir. Jugar con nuestra imagen deformada, como cabeza de turco, es tan insensato para nosotros como peligroso para los que se empeñan en no auscultar el corazón del verdadero país”. 1953-2010. Què ha canviat? Vicens encara va més en enllà i ens parla del moment “tan esperado, que convierta realmente la periferia en eje de España, teniendo a un lado a nuestra industria y a nuestra inteligencia, y al otro la agricultura, el fino sentido aristocrático y el valor estoico de lo bético”. Que cadascú pensi el que vulgui, però resulta difícil quedar-se indiferent.

Enllaços complementaris: feudalismo, caciquismo, relaciones Cataluña-Andalucía, España, una nación, Cataluña, una nación.

El llegat que perdura en el temps

Published on 24/09/2010 in Catalunya and Historiografia. 2 Comments Tags: , , , , , , , .

El nostre treball de cada dia (Serra d’Or, novembre de 1960)

(descarrega’t l’article)

“La tasca de la nostra generació haurà estat una de les més difícils. (…) Marxem enmig de boires i de la nit, cercant la sortida auroral. I així avancem d’esma i donem voltes entorn de nosaltres mateixos. A vegades, després d’una forta embranzida que sembla dur-nos més enllà dels límits de la basarda, descobrim que resseguim la nostra pròpia petja… El fet meravellós és que, malgrat aquestes decepcions, continuem avançant”. Així comença el darrer article que Jaume Vicens Vives va publicar en premsa, tot i que pòstumament. És el final del camí. Quantes vegades ens ha passat a tots: estem cansats, desorientats, no trobem sentit en el que fem…

Vicens Vives, “mestre de mestres” com l’ha anomenat algú. Quin és el seu llegat? La resposta a aquesta pregunta ha donat i dona peu a llargues e interminables discussions d’historiadors, d’economistes, de polítics, de mestres, d’editors. En un món tan complicat com era l’Espanya franquista de 1960, que dubtava entre l’obertura o el tancament definitiu, de les noves recerques, Vicens ens parla d’esperança i de fe en el futur. El text traspua els patiment d’un Vicens Vives que se sap malalt i veu com s’apropa inexorablement la seva hora. Parla, potser, amb un company d’habitació que no l’escolta, se sent dèbil, fins al punt que “no ens podem palpar ni els ossos”. Però no defalleix: “No em miris esblaimat, d’aquesta manera. Trobarem el país i la clariana i ens desfarem de la nit i de la boira”.  Mestre fins a la darrera hora. Potser no cal discutir tant per saber què va voler fer Vicens amb tota la seva vida, només escoltar i deixar que ell ens ho digui: “amb esperit de rancúnia i de revenja, propi dels esclaus, mai no seràs ningú, ni tampoc ho seran els teus”, i per això “et proposo que dediquis a la comunitat el teu treball de cada dia; que no defugis des d’ara la responsabilitat que tindràs demà, quan seràs capdavanter, que no rebutgis l’esperit de progrés ni menystinguis l’herència dels teus pares”…. Podríem seguir parlant sobre Vicens, però no paga la pena. Ara és el moment de callar…o de llegir l’article i somiar.

Prou d’etiquetes!

Published on 18/09/2010 in Catalunya, Catalunya i Espanya and Espanya. 0 Comments Tags: , , , , , , .

Comprensivos y excluyentes (Destino, n.816, 28 de marzo de 1953)

(descarrega’t l’article)

Hi ha vegades en què Vicens mostrava la seva vessant més irònica i, alhora, poètica. La sensibilitat, l’enginy, la imatge, amaguen idees profundes, no sense una forta càrrega de crítica i queixa. Aquest article sembla un entretenimento sobre l’us banal i buit que se sol del fer dels termes quan es desvirtuen del seu contingut: “reaccionario”, “comprensivo” “excluyente”, “comprensivo comprensivistas”, “excluyentes exclusivistas”…, qué volen dir? Quin significat real tenen, si és que tenen significat? És agraït llegir aquest article vist així. I en mig de tot el joc, en apareix aquest Vicens íntim que ha hem pogut llegir en altres articles. Ell és un “comprensivo comprensivista”, perquè “lo comprendemos todo y nos hacemos cargo de todo, incluso de que nos comprendan mal o de que no nos comprendan en absoluto”. En aquest instant, sembla que Vicens tanca els ulls i comença a somiar en el seu desig: “Desearíamos como el amigo Pla, almorzar tranquila y honéstamente en una cala de la Costa Brava, sin cansarnos de contemplar el cambiante color de las aguas, y certíficándonos una vez más sobre la verdad de su magistral interpretación literaria de l’entrada del Garbí. Hablar pausadamente, sin apremios pesimistas”. El paràgraf és d’una gran bellesa literària i la conclusió no desmereix: “Conversaciones estríctamente académicas, sin prevenciones mentales y en perfecta igualdad de condiciones. Diálogos que podrían extenderse por todo el país en un clima de extrema comprensión hacia las opiniones del prójimo”. Un somni brillant.

Però enmig de tot aquest món ideal, Vicens, sense anestèsia prèvia, ens desperta amb una crítica ben punyent: “celebraríamos que de vez en cuando se nos alargara la mano con un presente positivio y satisfactorio, sobre todo eficiente. Hemos perdido la ingenuidad de la niñez y no creemos ya en el país de las Treinta Mil Voluntades”. La crítica continua, i apel·la a la responsabilitat que tots tenim davant la generació futura, que “espera ansiosa algún gesto ampliamente comprensivo, de que, como dijo Cánovas, no existen abismos insondables.” No calen comentaris.

Enllaços complementaris: comprensivo / excluyente / Don Camilo.