Tag Archive for 'Anella'

El camí que cal seguir

Published on 05/11/2010 in Catalunya, Europa i el món and Historiografia. 0 Comments Tags: , , , , , , , .

La nova història (Serra d’Or, gener de 1960)

(descarrega’t l’article)

Un dels millors i més recordats articles de Jaume Vicens Vives, lectura imprescindible per tot amant de la cultura i del país. És un Vicens madur, que mira enrere per contemplar tot el que camí s’ha fet, però conscient del que queda per fer. Vicens sense estalviar crítiques (qui pugui entendre que entengui), ens mostra quin camí ha de seguir la “nova història”, la qual ha canviat el centre de gravetat i es preocupa per “comprendre l’estudi del passat de la societat com un aplegament de tensions i de problemes vitals”. La persona, l’esser humà amb nom i cognom és el nou centre d’interès. Cal rebutjar doncs totes les estructures que tenallen la llibertat humana i les teories preconcebudes amb clars interessos polítics, ben allunyades de la nova recerca científica històrica. “En ple segle XX la ciència empeny. I la història com cap altra, perquè s’ha quedat molt enrere i te molts graons a pujar. En dos o tres decennis ha hagut d’assimilar les lliçons i mètodes de la Geografia, de la sociologia, de l’Economia i de l’Estadística (…) Voler ignorar aquests progressos, tirar-se terra als ulls i continuar en els seus tretze pot ser una tàctica, però en cap cas l’estratègia convenient a l’esperit vital que està en el seu temps”.

Article excepcional, que ens parla del que s’ha fet i del que s’ha de fer, de la societat, del volkgeist, de Catalunya, “Un país que ha ensenyat i practicat el pactisme i el sistema imperial comunitari, que ha estimat les tradicions del pares i mai no ha limitat el progressisme dels fills”.  Són moltes les coses que es podrien dir d’ell, però potser el millor és que el llegiu directament i cadascú extregui les seves pròpies conclusions: “Deixeu, doncs, que la nova història ens expliqui el que mai no sabíem dels catalans; deixeu que parli dels obrers, dels menestrals i dels capellans pobres: deixeu que vagi on vulgui i que esbatani totes les portes. La història allibera, i la nova història és i serà essencialment alliberadora del nostre esperit”. Sens dubte, una alenada d’aire fresc per als nostres temps. Fa més de 50 anys i potser ja és hora de canviar.

Enllaços complementaris: Víctor Balaguer, Antoni Rubió i LLuch, Ors, Carner, Pijoan, Riba, López-Picó

La burgesia: futur de Catalunya?

Published on 05/11/2010 in Catalunya and Europa i el món. 0 Comments Tags: , , , , , , , , .

Hacia una nueva burguesía (Destino, n. 899, 30 de octubre de 1954)

(descarrega’t l’article)

És dura aquesta crítica de Vicens a la burgesia europea, però també catalana, marcada per un “egoísmo general”, amb relacions socials “con un reducido círculo de amistades”, que només es preocupen de “su industria o su negocio como partícula heterogénea e incluso autónoma de la riqueza común”. Vicens es pregunta “Ha terminado definitivamente el papel histórico de la burguesía? ¿Tiene pues razón cuantos desde Marx han pronosticado el fin irremediable del mundo burgués?”; “Des de la primera guerra mundial han ido despeñándose por el precipicio de su misma astucia”. L’article és tot un lament per les dificultats socials i els desinterès d’importants sectors benestants per la resta del país. Un fet que encara avui te un punt d’actualitat. La solitud en que sovint Vicens es trobava, es fa patent. Però en mig de tot aquest món, Vicens no es tira enrere i vol tenir esperança: “Hay una generación burguesa que apenas se asoma hoy a las puertas de la vida, pero de la cual es el futuro. De sus ambiciones y de su desinterés, de su comprensión de los demás elementos de la sociedad, de su nueva fe en el país, pueden y deben esperarse muchas cosas”. Amen.

Enllaços complementaris: Isabel Llorach, terrible experiencia de 1917,  Marx

Ja és hora de canviar!

Published on 07/10/2010 in Catalunya. 0 Comments Tags: , , , , , , , , , .

L’esdevenidor de la Història de Catalunya (La Publicitat, 5 de maig de 1935)

(Descarrega’t l’article)

Any 1936. Resulta ben atractiva la ploma directa i agosarada d’un jove Jaume Vicens Vives que no li tremola el pols a l’hora de derrocar als grans historiadors del seu moment. Preguntes punyents que no deixen indiferent ni a l’historiador, ni al polític ni al mestre d’escola: “On anem els historiadors de Catalunya? Quina directriu ha d’emmotllar la nostra futura producció? Què cal fer? Com cal procedir?” Vicens ho diu ben clar: “no tot el que s’ha fet fins ara ha estat  útil i de profit”. Quin és el problema de l’esdevenidor de Catalunya? “no és sols un problema d’homes”, sinó que “els investigadors futurs han de sortir d’un bon ensenyament secundari, i sobretot d’una bona preparació espiritual i científica de la Universitat de Barcelona”. Any 2010. Què ha canviat? Què hem de canviar? No podem evitar aquestes preguntes. Vicens ens ho recorda amb una gran agudesa: aquesta és una tasca en la qual no ens podem permetre el luxe del fracàs, ja que de ser així, seria ben gran “la responsabilitat que contrauríem davant Catalunya”. Vicens ens va detallant en què consisteix aquesta responsabilitat i què caldria fer, les seves propostes són ben suggerents,  però això ho deixem per vosaltres. Llegiu l’article i arribeu a les vostres conclusions.

Enllaços complementaris: Soldevila, Rovira i Virgili, Antoni Rubió i Lluch

El llegat que perdura en el temps

Published on 24/09/2010 in Catalunya and Historiografia. 2 Comments Tags: , , , , , , , .

El nostre treball de cada dia (Serra d’Or, novembre de 1960)

(descarrega’t l’article)

“La tasca de la nostra generació haurà estat una de les més difícils. (…) Marxem enmig de boires i de la nit, cercant la sortida auroral. I així avancem d’esma i donem voltes entorn de nosaltres mateixos. A vegades, després d’una forta embranzida que sembla dur-nos més enllà dels límits de la basarda, descobrim que resseguim la nostra pròpia petja… El fet meravellós és que, malgrat aquestes decepcions, continuem avançant”. Així comença el darrer article que Jaume Vicens Vives va publicar en premsa, tot i que pòstumament. És el final del camí. Quantes vegades ens ha passat a tots: estem cansats, desorientats, no trobem sentit en el que fem…

Vicens Vives, “mestre de mestres” com l’ha anomenat algú. Quin és el seu llegat? La resposta a aquesta pregunta ha donat i dona peu a llargues e interminables discussions d’historiadors, d’economistes, de polítics, de mestres, d’editors. En un món tan complicat com era l’Espanya franquista de 1960, que dubtava entre l’obertura o el tancament definitiu, de les noves recerques, Vicens ens parla d’esperança i de fe en el futur. El text traspua els patiment d’un Vicens Vives que se sap malalt i veu com s’apropa inexorablement la seva hora. Parla, potser, amb un company d’habitació que no l’escolta, se sent dèbil, fins al punt que “no ens podem palpar ni els ossos”. Però no defalleix: “No em miris esblaimat, d’aquesta manera. Trobarem el país i la clariana i ens desfarem de la nit i de la boira”.  Mestre fins a la darrera hora. Potser no cal discutir tant per saber què va voler fer Vicens amb tota la seva vida, només escoltar i deixar que ell ens ho digui: “amb esperit de rancúnia i de revenja, propi dels esclaus, mai no seràs ningú, ni tampoc ho seran els teus”, i per això “et proposo que dediquis a la comunitat el teu treball de cada dia; que no defugis des d’ara la responsabilitat que tindràs demà, quan seràs capdavanter, que no rebutgis l’esperit de progrés ni menystinguis l’herència dels teus pares”…. Podríem seguir parlant sobre Vicens, però no paga la pena. Ara és el moment de callar…o de llegir l’article i somiar.

Maragall vist per Vicens

Published on 02/09/2010 in Catalunya and Historiografia. 0 Comments Tags: , , , , , , .

Maragall, entre la incertidumbre y la esperanza (Destino, n.1179, 12 de maig de 1960)

(Descarrega’t l’article)

L’any 1960 la revista Destino dedicava una número a commemorar el centenari del naixement de Joan Maragall. Vicens Vives, ja malalt i propera a la seva mort, s’hi suma a la iniciativa de bon grat. L’article bé mereix una lectura atenta i pausada perquè mostra les preocupacions vitals d’un i altre. Vicens ens dibuixa una figura ben personal del català que fou Joan Maragall i de la gran empremta que ha deixat al seu país: “No confío en este centenario para hacer grandes progresos, ni quizá en el año 2010. Maragall ha quedado demasiado erecto en la plataforma espiritual del país para que podamos pensar en el deshielo de su figura hasta dentro de dos o tres generaciones”.

Vicens repassa alguns del aspectes de la seva vida, els efectes del 98, la generació de 1901, la seva personalitat genuïna, “diferenciado de su mundo, ajeno a las preocupaciones pragmáticas, a los tabús específicos de clase”, la seva senzillesa, la seva humilitat. Aborda la qüestió de la “incertesa”maragallana , el seu desapassionament: “El desprendimiento de toda pasión le había llevado simplemente a ser un buen, cabal y ortodoxo catalán”.

Però sobre tot Vicens sent admiració per l’actitud vital de Maragall, la consciència del temps i de la responsabilitat davant el futur; la seva valentia i esperança davant les dificultats. L’historiador fa seves unes paraules de Maragall sobre el futurs dels nou espanyols, que de ben segur uneixen als dos personatges i que encara avui per a molts pot ser un estímul: “han de sufrir desencantos, sin desanimarse, tremendos retrocesos y volver a empezar (…) y por encima de todo han de resignarse a no ver fruto alguno de su obra, y legarla a nuevas generaciones por si pueden llegar a realizarla, estando al mismo tiempo preparados a que cualquier dia fuerzas exteriores vengan a destruirlas definitivamente en sus propias manos”. Dos mesos després Vicens moria. Potser és casualitat, però l’any 2010 és l’any Maragall i l’any Vicens.

Enllaços complementaris: Destino / Joan Maragall / Miguel de Unamuno / Generació del 98