Ja és hora de canviar!

Published on 07/10/2010 in Catalunya. 0 Comments Tags: , , , , , , , , , .

L’esdevenidor de la Història de Catalunya (La Publicitat, 5 de maig de 1935)

(Descarrega’t l’article)

Any 1936. Resulta ben atractiva la ploma directa i agosarada d’un jove Jaume Vicens Vives que no li tremola el pols a l’hora de derrocar als grans historiadors del seu moment. Preguntes punyents que no deixen indiferent ni a l’historiador, ni al polític ni al mestre d’escola: “On anem els historiadors de Catalunya? Quina directriu ha d’emmotllar la nostra futura producció? Què cal fer? Com cal procedir?” Vicens ho diu ben clar: “no tot el que s’ha fet fins ara ha estat  útil i de profit”. Quin és el problema de l’esdevenidor de Catalunya? “no és sols un problema d’homes”, sinó que “els investigadors futurs han de sortir d’un bon ensenyament secundari, i sobretot d’una bona preparació espiritual i científica de la Universitat de Barcelona”. Any 2010. Què ha canviat? Què hem de canviar? No podem evitar aquestes preguntes. Vicens ens ho recorda amb una gran agudesa: aquesta és una tasca en la qual no ens podem permetre el luxe del fracàs, ja que de ser així, seria ben gran “la responsabilitat que contrauríem davant Catalunya”. Vicens ens va detallant en què consisteix aquesta responsabilitat i què caldria fer, les seves propostes són ben suggerents,  però això ho deixem per vosaltres. Llegiu l’article i arribeu a les vostres conclusions.

Enllaços complementaris: Soldevila, Rovira i Virgili, Antoni Rubió i Lluch

Un testimoni d’esperança

Published on 30/09/2010 in Catalunya and Catalunya i Espanya. 0 Comments Tags: , , , , .

La generación del cuarenta y ocho (Destino, n. 641, 19 de noviembre de 1949)

(descarrega’t l’article)

Al maig de 1949, Vicens publicava una ressenya a Destino sobre un llibre de Vicente Palacio Atard Derrota, agotamiento y decadencia en la España del siglo XVII. Vicens feia un elogi de l’obra, per la seva valentia en fer autocrítica del passat sense por a la veritat, i per això considerava que era un llibre dels que “provocan y deben provocar, vendavales purificadores en nuestra propia manera de ver las cosas del presente”. Palacio Atard, deia aleshores,  “es joven, de una juventud que ha dejado de ser prometedora para convertirse en fecunda realidad de su magisterio en la Universidad de Valladolid. Podríamos decir que pertenece a la generación del 1948”. El terme va tenir èxit, i no van ser pocs els que començaren a especular sobre el significat de l’expressió espontània de Vicens. L’article La generación del cuarenta y ocho, tot i que breu, pretén recollir algunes reflexions sobre això. Més que no pas entrar en un comentari del text, potser el millor que podeu fer és llegir-lo de primera mà. Trobareu la preocupació vincenciana de refer la història recent d’Espanya i la necessitat de superar d’una vegada “el vendaval del 36”. L’article traspua il·lusió en el futur, en superar les friccions del passats i assenyala la gran responsabilitat davant l’esdevenidor: “La generación del 48 no puede desaprovechar la gran oportunidad histórica que ofrecerà a su pàtria”.

Enllaços complementaris: generación, el nacionalismo de la Generación del 48, vendaval del 36,   Vicente Palacio Atard.

“Doneu-nos un poble i canviarem la universitat”

Published on 30/09/2010 in Catalunya, Catalunya i Espanya and Espanya. 0 Comments Tags: , , , , , .

La cua del noble (Serra d’Or, febrer de 1960)

(Descarrega’t l’article)

“La universitat no té remei per manca de recursos materials que en facin possible la comesa científica; encara en té menys, perquè el sistema d’oposicions a càtedres juga sempre en contra de la persona intel·ligent i original, que ni vol –o no pot– preparar un programa, ni dedicar-se a la mecànica de les intrigues que habitualment inicien, acompanyen i segueixen el nomenament de tribunals d’oposició”.  Això no ho diu cap professor universitari afectat per la darrera reforma de la Llei d’Universitats. No. Són paraules de Jaume Vicens Vives el 1960, just en la cúspide de la seva carrera acadèmica. La concessió del Premi Nobel de medicina a Severo Ochoa, és l’excusa ideal per fer una dura crítica, nua, demolidora i ben valenta de la universitat espanyola: “Des de fa cent cinquanta anys la universitat no està «situada» en la vida hispànica: n’és una segregació marginal. Mai no ha plagut a ningú, ni als mateixos ministres que la idearen”.  Un article perdurable per la, desgraciadament, perenne actualitat del tema que tracta.

Vicens contraposa els dos models d’universitat, a Espanya i a Catalunya i critica la fugida dels investigadors valuosos. Però en mig de tot aquest guirigall, traspua una de les idees constants del missatge vicencià: la responsabilitat del professor universitari: cal “evitar la diàspora de les seves eminències científiques i s’han de sacrificar per tal de donar tota mena de facilitats a la formació de les noves promocions d’intel·lectuals i científics. Només així arriben a tenir un lloc al sol.” La solució? Vicens, como sempre, diu la seva amb veu alta: “Només amb un esforç col·lectiu, de professors, alumnes, industrials, obrers, intel·lectuals i comerciants pot refer-se la universitat”. Ben clar i ben actual.

Enllaços complementaris: Severo Ochoa, Premio Nobel, Gregorio Marañón, Pedro Laín Entralgo, La Universidad como Empresa.

Tan llunyans i tant propers

Published on 24/09/2010 in Catalunya, Catalunya i Espanya and Espanya. 0 Comments Tags: , , , , , , , , .

Andalucía y Catalunya (Destino,n.810,  14 de febrero de 1953).

(descarrega’t l’article)

Sí. Ja ho sabem. Aquest article cal entendre’l en el context de l’aproximació que Vicens Vives va fer aalgunssectorstecnòcrates, molt influents en el CSIC i en servei de censura del govern franquista. Vicens col·laboracionista? No és el moment ni el lloc per entrar en aquest debat. D’altres ja ho han fet. No és un article banal i no és per tirar coets.  Sí. Ja ho sabem. Però… la seva lectura ens resulta tan propera. Vicens jove, historiador “rebel sense causa” de la II República; el Vicens intel·lectual, professor universitari, purgat i rehabilitat, col·laborador prestigiós de Destino; Vicens editor, creador de la nova història…; aquell Vicens sens presenta ara com a home de carn i ossos, amb sentiments, proper.

El tema del què ens parla és tan antic com Espanya mateixa. Espanya, una nació? Nació de nacions? Nació plurinacional? Nació sense nacionalitat? Era un problema al 1953 i és un problema al 2010. Abans sense solució aparent. Ara sense solució aparent. Catalunya i Andalusia: dos sinònims? Dos antònims? Vicens ens relata la visita que li fa un sacerdot de la zona minera de Linares, ben a prop de Baeza, on l’historiador havia estat purgat. Parlen del que els uneix i del que els separa, de “nuestro indeclinable esfuerzo colectivo”, del “sentido de nuestra responsabilidad”, de “nuestra cordial comprensión de todos los problemas ajenos”. Hi ha solució? Vicens, amb el seu agosarament, s’atreveix a proposar una: “Esta es la regla del juego, la única que debe admitirse. Se nos ha de aceptar como somos, integramente, de pies a cabeza. En lo material y en lo espiritual, con nuestras virtudes, que procuraremos aumentar, y con nuestros defectos, que nos propondremos reducir. Jugar con nuestra imagen deformada, como cabeza de turco, es tan insensato para nosotros como peligroso para los que se empeñan en no auscultar el corazón del verdadero país”. 1953-2010. Què ha canviat? Vicens encara va més en enllà i ens parla del moment “tan esperado, que convierta realmente la periferia en eje de España, teniendo a un lado a nuestra industria y a nuestra inteligencia, y al otro la agricultura, el fino sentido aristocrático y el valor estoico de lo bético”. Que cadascú pensi el que vulgui, però resulta difícil quedar-se indiferent.

Enllaços complementaris: feudalismo, caciquismo, relaciones Cataluña-Andalucía, España, una nación, Cataluña, una nación.

El llegat que perdura en el temps

Published on 24/09/2010 in Catalunya and Historiografia. 2 Comments Tags: , , , , , , , .

El nostre treball de cada dia (Serra d’Or, novembre de 1960)

(descarrega’t l’article)

“La tasca de la nostra generació haurà estat una de les més difícils. (…) Marxem enmig de boires i de la nit, cercant la sortida auroral. I així avancem d’esma i donem voltes entorn de nosaltres mateixos. A vegades, després d’una forta embranzida que sembla dur-nos més enllà dels límits de la basarda, descobrim que resseguim la nostra pròpia petja… El fet meravellós és que, malgrat aquestes decepcions, continuem avançant”. Així comença el darrer article que Jaume Vicens Vives va publicar en premsa, tot i que pòstumament. És el final del camí. Quantes vegades ens ha passat a tots: estem cansats, desorientats, no trobem sentit en el que fem…

Vicens Vives, “mestre de mestres” com l’ha anomenat algú. Quin és el seu llegat? La resposta a aquesta pregunta ha donat i dona peu a llargues e interminables discussions d’historiadors, d’economistes, de polítics, de mestres, d’editors. En un món tan complicat com era l’Espanya franquista de 1960, que dubtava entre l’obertura o el tancament definitiu, de les noves recerques, Vicens ens parla d’esperança i de fe en el futur. El text traspua els patiment d’un Vicens Vives que se sap malalt i veu com s’apropa inexorablement la seva hora. Parla, potser, amb un company d’habitació que no l’escolta, se sent dèbil, fins al punt que “no ens podem palpar ni els ossos”. Però no defalleix: “No em miris esblaimat, d’aquesta manera. Trobarem el país i la clariana i ens desfarem de la nit i de la boira”.  Mestre fins a la darrera hora. Potser no cal discutir tant per saber què va voler fer Vicens amb tota la seva vida, només escoltar i deixar que ell ens ho digui: “amb esperit de rancúnia i de revenja, propi dels esclaus, mai no seràs ningú, ni tampoc ho seran els teus”, i per això “et proposo que dediquis a la comunitat el teu treball de cada dia; que no defugis des d’ara la responsabilitat que tindràs demà, quan seràs capdavanter, que no rebutgis l’esperit de progrés ni menystinguis l’herència dels teus pares”…. Podríem seguir parlant sobre Vicens, però no paga la pena. Ara és el moment de callar…o de llegir l’article i somiar.

Prou d’etiquetes!

Published on 18/09/2010 in Catalunya, Catalunya i Espanya and Espanya. 0 Comments Tags: , , , , , , .

Comprensivos y excluyentes (Destino, n.816, 28 de marzo de 1953)

(descarrega’t l’article)

Hi ha vegades en què Vicens mostrava la seva vessant més irònica i, alhora, poètica. La sensibilitat, l’enginy, la imatge, amaguen idees profundes, no sense una forta càrrega de crítica i queixa. Aquest article sembla un entretenimento sobre l’us banal i buit que se sol del fer dels termes quan es desvirtuen del seu contingut: “reaccionario”, “comprensivo” “excluyente”, “comprensivo comprensivistas”, “excluyentes exclusivistas”…, qué volen dir? Quin significat real tenen, si és que tenen significat? És agraït llegir aquest article vist així. I en mig de tot el joc, en apareix aquest Vicens íntim que ha hem pogut llegir en altres articles. Ell és un “comprensivo comprensivista”, perquè “lo comprendemos todo y nos hacemos cargo de todo, incluso de que nos comprendan mal o de que no nos comprendan en absoluto”. En aquest instant, sembla que Vicens tanca els ulls i comença a somiar en el seu desig: “Desearíamos como el amigo Pla, almorzar tranquila y honéstamente en una cala de la Costa Brava, sin cansarnos de contemplar el cambiante color de las aguas, y certíficándonos una vez más sobre la verdad de su magistral interpretación literaria de l’entrada del Garbí. Hablar pausadamente, sin apremios pesimistas”. El paràgraf és d’una gran bellesa literària i la conclusió no desmereix: “Conversaciones estríctamente académicas, sin prevenciones mentales y en perfecta igualdad de condiciones. Diálogos que podrían extenderse por todo el país en un clima de extrema comprensión hacia las opiniones del prójimo”. Un somni brillant.

Però enmig de tot aquest món ideal, Vicens, sense anestèsia prèvia, ens desperta amb una crítica ben punyent: “celebraríamos que de vez en cuando se nos alargara la mano con un presente positivio y satisfactorio, sobre todo eficiente. Hemos perdido la ingenuidad de la niñez y no creemos ya en el país de las Treinta Mil Voluntades”. La crítica continua, i apel·la a la responsabilitat que tots tenim davant la generació futura, que “espera ansiosa algún gesto ampliamente comprensivo, de que, como dijo Cánovas, no existen abismos insondables.” No calen comentaris.

Enllaços complementaris: comprensivo / excluyente / Don Camilo.

Què és Europa?

Published on 15/09/2010 in Europa i el món. 0 Comments Tags: , , , , .

Europa, el tercer camino (Destino, n.663, 22 de abril de 1950)

(descarrega’t l’article)

La publicació de dos llibres sobre Europa l’any 1950 (Carmen Llorca, Europa, ¿en decadencia? I Gorge Uscatescu El problema de Europa) permet a Vicens fer algunes reflexions sobre geopolítica internacional i la identitat europea. Resulta molt suggerent en llegir l’article veure com la situació no ha canviat gaire. L’actual debat sobre Constitució Europea i els seu orígens, te més de mig segle: “Se habla a menudo de Europa, de sus orígenes, de su unidad, de su decadencia, de los remedios a sus males. (…) ¿Se trata de Europa o del problema de la cultura occidentall, del catolicismo o del comunismo, del derecho a ala autodeterminación social o del sistema directorial de Burnham?”. La desorientació és ben palpable i Vicens n’és partícip, però no s’arronsa: “Se hace indispensable un baldeo general de nuestro armazón retórico: se impone una sinceridad absoluta en nuestra despensa conceptual. Que no se hable más en términos historicista y relativistas (…). O es o no es”.

Es conegut com Vicens, en aquest context es va declarar un fervent seguidor que d’anomenada “tercera via”, un terme molt ampli, sota el qual s’amaguen teories a vegades contraposades, i que no es cap invent del sr. Tony Blair ni del sr. Zapatero. Aquest article és un bon exemple del pensament de Jaume Vicens Vives en aquests temes. Davant el bipolarisme polític i social de la Guerra Freda, el nostre historiador es posiciona per un camí intermedi, seguint les teories que Wilhem Ropke havia exposat un més abans a Barcelona.

Més enllà de reafirmar el valor del cristianisme com a font de la identitat europea (Europa “se creó contando con el Cristianismo como única base moral”), qüestió ben oberta al debat, resulta interessa veure quins valors considera Vicens que són essencialment cristians: “libertat y verdad, justicia y paz”. Sense dubte podrem discutir si aquests valors són cristians o no, però segurament tots estarem d’acord que aquests valors no imperen a l’Europa actual. Que ningú s’espanti. Ja ho deia Vicens al 1950.

Enllaços complementaris: Wilhelm Röpke; La Tercera Via; Carmen Llorca; obras de Carmen Llorca; Uscatescu i l’Europa Postfascista; Uscatescu y los Estados Unidos de Europa

Quan Vicens va entrar en l’escena

Published on 02/09/2010 in Catalunya and Historiografia. 0 Comments Tags: , , , , , .

La història no es crea, es refà (La Veu de Catalunya, 24 d’agost de 1935)

(descarrega’t l’article)

Recollim aquest article, que és un dels més emblemàtics de la coneguda disputa entre Rovira i Virgili i Jaume Vicens Vives. Una senzilla exposició dels fets la podeu trobar en el blog mediterrania.bloc.cat. Però tot i així, el millor que podeu fer es llegir-lo amb atenció. Trobareu el crit d’un jove que té “l’orgull de sentir-me i ésser universitari, d’haver experimentat  de petit l’emoció de la història, i d’haver ensenyat a les nostres més joves promocions des d’una càtedra oficial la significació de la puresa del sentiment històric”. Trobareu la crítica nua i despietada a tots aquells que han fet de la història catalana “un camp d’esbarzers i de gatoses que assequen els pocs arbrissons sans que hi ha nascut”.

Resulta refrescant tornar a llegir a aquest Vicens Vives jove, agosarat, valent, fort, que no té por a defensar les seves opinions, rigorós, treballador, ben segur de si mateix, senzill. El temps i les vivències personals el van anant desapassionant en la seva ploma, però mai va renunciar a les seves conviccions i als seus ideals. La història no es crea es refà, deia el 1935. Sens dubte pot ser una alenada d’aire nou per tots aquells que potser s’acomoden fàcilment a les conviccions socials, sense qüestionar-les.

Enllaços complementaris: Rovira i Virgili / Sanpere i Miquel / Serra i Ràfols / Soldevila / B. Croce

Què espera Espanya de Catalunya?

Published on 02/09/2010 in Catalunya i Espanya and Espanya. 0 Comments Tags: , , , , , , .

Expectativa castellana ante Cataluña (Destino nº795, 1 de setembre de 1952)

(descarrega’t l’article)

Aquest és sens dubte un article una mica llarg per qui no està avesat a barallar-se amb l’Espanya de 1952, però val la pena llegir els darrers paràgrafs. El context és ben conegut de tots: l’aproximació i la il·lusió amb que Vicens va veure la tasca que s’estava duent a terme des de el CSIC de Madrid a través de la revista Arbor i sota la direcció d’un nucli tecnòcrata opusdeista liderat per Florentino Pèrez Embid i Rafael Calvo Serer etc.  La revista, que havia començat el seu camí el 1947 de manera mensual, va fer una aproximació progressiva a temes catalans, des de la perspectiva castellana. Per l’Espanya del “una grande y libre” i del “destino universal” era un canvi notable, que obria noves esperances. Al 1949 Vicens va escriure un article, “Lo catalán el revista Arbor”, en què ja plantejava les bones perspectives que semblava obrir la revista. Ara, en 1952, es reafirma en aquells comentaris.

Arribats aquí és quan Vicens començar a tirar del fil i fer preguntes punyents: “Cómo es posible –nos preguntamos- cualquier presencia activa de Cataluña en el seno de España si continuamos ignorándonos a nosotros mismos? Cómo catalanizar a nadie si todavía no sabemos qué es ser catalán y de qué modo estamos y nos sentimos en el mundo?”.  Col·laboracionisme? Potser sí, però és innegable la seva voluntat clara de trobar es arrels del problema. Què és ser catalanista avui? Encara ens estem ignorant? Són ells? Som nosaltres? Vicens planteja una proposta suggerent: “Es preciso inyectar aire en el complejo cultural catalán: aire fresco, libre, vigoroso, que avente cuantos mitos están carcomidos, a cuya sombra se cobijan aún los fieles de numerosas catacumbas”. Ahir i avui. ¿Ha canviat alguna cosa?

Enllaços complementaris: Destino / Árbor / Rafael Calvo Serer / Florentino Pérez Embid / Real Academia de la Historia /Joaquin Pérez Villanueva / Carles Riba / Dionisio Ridruejo

Destino (http://www.bnc.cat/digital/destino/index.html)

Árbor (http://arbor.revistas.csic.es/index.php/arbor)

Rafael Calvo Serer (http://www.filosofia.org/ave/001/a143.htm)

http://www.ciudadesvirtuales.com/rgjimenez/rafael-calvo-serer

Florentino Pérez Embid (http://www.ateneodecordoba.com/index.php/Florentino_P%C3%A9rez-Embid)

Real Academia de la Historia (http://www.rah.es)

Joaquin Pérez Villanueva (http://www.elpais.com/articulo/agenda/PeREZ_VILLANUEVA/_JOAQUiN_/DIR/_GEN/_OID/Joaquin/Perez/Villanueva/tiempo/elpepigen/19940602elpepiage_2/Tes/)

Carles Riba (http://lletra.uoc.edu/ca/autor/carles-riba)

Dionisio Ridruejo (http://www.revistadelibros.com/articulo_completo.php?art=2690)

Maragall vist per Vicens

Published on 02/09/2010 in Catalunya and Historiografia. 0 Comments Tags: , , , , , , .

Maragall, entre la incertidumbre y la esperanza (Destino, n.1179, 12 de maig de 1960)

(Descarrega’t l’article)

L’any 1960 la revista Destino dedicava una número a commemorar el centenari del naixement de Joan Maragall. Vicens Vives, ja malalt i propera a la seva mort, s’hi suma a la iniciativa de bon grat. L’article bé mereix una lectura atenta i pausada perquè mostra les preocupacions vitals d’un i altre. Vicens ens dibuixa una figura ben personal del català que fou Joan Maragall i de la gran empremta que ha deixat al seu país: “No confío en este centenario para hacer grandes progresos, ni quizá en el año 2010. Maragall ha quedado demasiado erecto en la plataforma espiritual del país para que podamos pensar en el deshielo de su figura hasta dentro de dos o tres generaciones”.

Vicens repassa alguns del aspectes de la seva vida, els efectes del 98, la generació de 1901, la seva personalitat genuïna, “diferenciado de su mundo, ajeno a las preocupaciones pragmáticas, a los tabús específicos de clase”, la seva senzillesa, la seva humilitat. Aborda la qüestió de la “incertesa”maragallana , el seu desapassionament: “El desprendimiento de toda pasión le había llevado simplemente a ser un buen, cabal y ortodoxo catalán”.

Però sobre tot Vicens sent admiració per l’actitud vital de Maragall, la consciència del temps i de la responsabilitat davant el futur; la seva valentia i esperança davant les dificultats. L’historiador fa seves unes paraules de Maragall sobre el futurs dels nou espanyols, que de ben segur uneixen als dos personatges i que encara avui per a molts pot ser un estímul: “han de sufrir desencantos, sin desanimarse, tremendos retrocesos y volver a empezar (…) y por encima de todo han de resignarse a no ver fruto alguno de su obra, y legarla a nuevas generaciones por si pueden llegar a realizarla, estando al mismo tiempo preparados a que cualquier dia fuerzas exteriores vengan a destruirlas definitivamente en sus propias manos”. Dos mesos després Vicens moria. Potser és casualitat, però l’any 2010 és l’any Maragall i l’any Vicens.

Enllaços complementaris: Destino / Joan Maragall / Miguel de Unamuno / Generació del 98