Archive for the 'Historiografia' Category

Cafè i llet

Sobre les estructures (Àncora, 18 de setembre de 1959)

(descarrega’t l’article)

És interessant observar com Vicens intenta fer senzill allò que aparentment esdevé complex, reservat només per uns quants experts. En el rerefons de tot, trobem a un Vicens mestre, educador, preocupat pel lector que el llegeix i l’escolta: “concediu-me que no solament hem de preocupar-nos pels nostres afers –i ja és sabut que sobre el turisme podríem parlar seriosament anys i panys–, sinó també per les idees que cal tenir al magí per a sortir de casa i no ensopegar a la primera cantonada”. El tema escollit aquesta vegada és la qüestió de l’existència de classes i les estructures, és a dir: la presència de “classes socials” tancades, inamovibles, o “d’estructures socials” flexibles, evolutives. El debat és conegut, ben vell i ben nou alhora, i no és el moment de veure els plantejaments sota el qual el formulava Vicens. Interessa, per contra, veure el to amb què està escrit, la fina ironia, la crítica punyent (“infantilisme bàrbar”, “concepte absolutament primitiu”, “fantasmes que encara enceguen moltes mirades”) i la seva actitud humil davant el coneixement del passat (“la vida social és quelcom difícil de copsar”). És un article suggerent, on es posa de manifest el rebuig per tot tipus de dogmatisme i la consciència de la complexitat que s’amaga dins la realitat que ens envolta.  Resulta alliçonador i d’insultant actualitat una de les seves conclusions: “Als homes els plau de barallar-se per qüestions esquemàtiques, que són les que entenen. Els uns lluiten pel blanc i els altres pel negre; després resulta que la cosa és de cafè amb llet. En això, confessem-ho, tots pequem diàriament, i de quina manera. És llei de la humanitat i no sabríem com modificar-la.”

Enllaços complementaris:

El camí que cal seguir

La nova història (Serra d’Or, gener de 1960)

(descarrega’t l’article)

Un dels millors i més recordats articles de Jaume Vicens Vives, lectura imprescindible per tot amant de la cultura i del país. És un Vicens madur, que mira enrere per contemplar tot el que camí s’ha fet, però conscient del que queda per fer. Vicens sense estalviar crítiques (qui pugui entendre que entengui), ens mostra quin camí ha de seguir la “nova història”, la qual ha canviat el centre de gravetat i es preocupa per “comprendre l’estudi del passat de la societat com un aplegament de tensions i de problemes vitals”. La persona, l’esser humà amb nom i cognom és el nou centre d’interès. Cal rebutjar doncs totes les estructures que tenallen la llibertat humana i les teories preconcebudes amb clars interessos polítics, ben allunyades de la nova recerca científica històrica.En ple segle XX la ciència empeny. I la història com cap altra, perquè s’ha quedat molt enrere i te molts graons a pujar. En dos o tres decennis ha hagut d’assimilar les lliçons i mètodes de la Geografia, de la sociologia, de l’Economia i de l’Estadística (…) Voler ignorar aquests progressos, tirar-se terra als ulls i continuar en els seus tretze pot ser una tàctica, però en cap cas l’estratègia convenient a l’esperit vital que està en el seu temps”.

Article excepcional, que ens parla del que s’ha fet i del que s’ha de fer, de la societat, del volkgeist, de Catalunya, “Un país que ha ensenyat i practicat el pactisme i el sistema imperial comunitari, que ha estimat les tradicions del pares i mai no ha limitat el progressisme dels fills”.  Són moltes les coses que es podrien dir d’ell, però potser el millor és que el llegiu directament i cadascú extregui les seves pròpies conclusions: Deixeu, doncs, que la nova història ens expliqui el que mai no sabíem dels catalans; deixeu que parli dels obrers, dels menestrals i dels capellans pobres: deixeu que vagi on vulgui i que esbatani totes les portes. La història allibera, i la nova història és i serà essencialment alliberadora del nostre esperit”. Sens dubte, una alenada d’aire fresc per als nostres temps. Fa més de 50 anys i potser ja és hora de canviar.

Enllaços complementaris: Víctor Balaguer, Antoni Rubió i LLuch, Ors, Carner, Pijoan, Riba, López-Picó

La fascinació per Toynbee

“Toynbee interpreta la historia del mundo” (Destino n.606, 19 de març de 1949)

(descarrega’t l’article)

Vicens des del primer moment va sentir un gran entusiasme per l’obra d’Arnold Toynbee. En un context de dubte existencial, de crisi del pensament i de determinisme històric, Jaume Vicens Vives ens parla amb esperança de l’obra toybiniana, ja que gràcies a ell, “se vuelve a colocar la individualidad creadora en el plano que siempre le ha correspondido: en el de fecunda interrelación social, alejada tanto de ciclopedismo atómico platónico cuanto de la superhumanidad nietzscheana”. Tot l’article traspua un crit a favor de llibertat de l’home davant qualsevol teoria que el vulgui empresonar sobre una llei inamovible. El temps ha posat de manifest que l’obra de Toynbee potser no era tant ideal com va pensar Vicens. Si més no, els seus plantejament no deixen de ser suggerents ¿no?

Enllaços complementaris: Arnold Toynbee, A Study of History, Real Instituto de Asuntos Internacionales, Herder, Spengler, Decadencia de occidente.

L’home és lliure!

El rumbo de la historia (Destino, 566, 12 de juny de 1948)

(descarrega’t l’article)

Han passat més de 60 anys. En 1948 Jaume Vicens Vives va escriure aquest article, però hom es sorprèn de l’actualitat que encara conserva. Vicens ens situa en un context que ell considera de “crisis general de los valores de la cultura occidental” i del “peso de la Historia en la vida individual”.  Han passat més de 60 anys…, i encara aquesta afirmació continua vàlida per a moltes situacions de la vida actual. Quins son els valors que cal seguir? Podem defugir de la història a l’hora d’analitzar el nostre present i la nostra identitat? L’obra La historia y su protagonista, del jesuïta Ricardo Lombardi, permet a Vicens Vives fer un dur rebuig de “las aberraciones intelectuales que desde el materialismo puro al racionalismo idealista, tiñen cotidianamente nuestro pensar y nuestro obrar”. Davant això, Vicens apel·la a la llibertat de l’home per defugir de qualsevol determinisme. Ara bé, com diu Lombardi “este aspecto no quita a la Història su caràcter dramático, sino más bien lo aumenta”. En última instància, cal que cadascú sigui conscient de la responsabilitat davant la societat que l’envolta, ja que “no se concede al hombre ninguna coartada en la prueba moral de la vida, en la palestra de la gran Historia colectiva y de la minúscula historia de cada uno”. Una visió ben suggerent.

Enllaços complementaris: Estelrich, Lombardi.

Obrint el cor de bat a bat

Sobre la rauxa i el sentit de la realitat (Àncora, Barcelona, 21 d’agost de 1958)

(descarrega’t l’article)

Aquest és un article deliciós, proper, amb gust de conversa íntima, un cafè als llavis en el bar de la plaça major de Sant Feliu de Guíxols. Al final de la seva vida, Vicens va fer dues col·laboracions a la revista Àncora, un setmanari local de la capital de la Selva. Signe ben eloqüent de la seva voluntat d’arribar a tots els llocs i tot els àmbits socials. Les seves obligacions professionals no li van permetre publicar més vegades, però la seva ploma destil·la caliu. Es nota que a Vicens li agradava: “Els articles són excessivament retòrics; crec que ens allunyarien. En canvi, l’estil epistolar es presta al to menor i a la intimitat. Quan s’han d’escometre afers d’una certa importància (…) cal desmuntar-los de la tribuna retòrica, despullar-los d’adjectius i cercar la confidència en l’amabilitat de la tolerància”.

L’excusa “oficial” de l’article es reprendre un tema del que va tractar a Notícia de Catalunya, la qüestió del Seny i la Rauxa, com dos pols de la psicologia catalana. Les idees són conegudes, i resulta molt suggerent veure com les expressa d’una manera ben senzilla. Però quedar-se només amb aquest anàlisi de l’article, suposaria una traïció a allò que el fa realment interessant. Aquí trobem a un Vicens que ens parla de cor a cor, sense pensar ni mesurar les paraules, amb valor i sense por: reflexions sobre la Guerra Freda i crítica durament als dirigents internacionals, que “no tenen ni cor i cervell i que ni saludaríem si no sabéssim que posseeixen l’enginy de destrucció total. Mai tant de poder no s’havia concentrat en mans de tan pocs i tant obtusos dirigents”; reflexions sobre la crisi de valors, sobre el control de masses exercides pels mitjans de comunicació; sobre els recents fet de maig de 58; sobre la nova joventut, que “de moment balla o futboleja”…. Un testimoni excepcional de la percepció que tenia l’insigne historiador del fets del seu temps i un article amb gust, que fàcilment roman a la memòria de tot aquell que el llegeixi.

Enllaços complementaris: Àncora, el seny i la rauxa, estil epistolar, epistolari

El llegat que perdura en el temps

El nostre treball de cada dia (Serra d’Or, novembre de 1960)

(descarrega’t l’article)

La tasca de la nostra generació haurà estat una de les més difícils. (…) Marxem enmig de boires i de la nit, cercant la sortida auroral. I així avancem d’esma i donem voltes entorn de nosaltres mateixos. A vegades, després d’una forta embranzida que sembla dur-nos més enllà dels límits de la basarda, descobrim que resseguim la nostra pròpia petja… El fet meravellós és que, malgrat aquestes decepcions, continuem avançant”. Així comença el darrer article que Jaume Vicens Vives va publicar en premsa, tot i que pòstumament. És el final del camí. Quantes vegades ens ha passat a tots: estem cansats, desorientats, no trobem sentit en el que fem…

Vicens Vives, “mestre de mestres” com l’ha anomenat algú. Quin és el seu llegat? La resposta a aquesta pregunta ha donat i dona peu a llargues e interminables discussions d’historiadors, d’economistes, de polítics, de mestres, d’editors. En un món tan complicat com era l’Espanya franquista de 1960, que dubtava entre l’obertura o el tancament definitiu, de les noves recerques, Vicens ens parla d’esperança i de fe en el futur. El text traspua els patiment d’un Vicens Vives que se sap malalt i veu com s’apropa inexorablement la seva hora. Parla, potser, amb un company d’habitació que no l’escolta, se sent dèbil, fins al punt que “no ens podem palpar ni els ossos”. Però no defalleix: “No em miris esblaimat, d’aquesta manera. Trobarem el país i la clariana i ens desfarem de la nit i de la boira”.  Mestre fins a la darrera hora. Potser no cal discutir tant per saber què va voler fer Vicens amb tota la seva vida, només escoltar i deixar que ell ens ho digui: “amb esperit de rancúnia i de revenja, propi dels esclaus, mai no seràs ningú, ni tampoc ho seran els teus”, i per això “et proposo que dediquis a la comunitat el teu treball de cada dia; que no defugis des d’ara la responsabilitat que tindràs demà, quan seràs capdavanter, que no rebutgis l’esperit de progrés ni menystinguis l’herència dels teus pares”…. Podríem seguir parlant sobre Vicens, però no paga la pena. Ara és el moment de callar…o de llegir l’article i somiar.

Quan Vicens va entrar en l’escena

La història no es crea, es refà (La Veu de Catalunya, 24 d’agost de 1935)

(descarrega’t l’article)

Recollim aquest article, que és un dels més emblemàtics de la coneguda disputa entre Rovira i Virgili i Jaume Vicens Vives. Una senzilla exposició dels fets la podeu trobar en el blog mediterrania.bloc.cat. Però tot i així, el millor que podeu fer es llegir-lo amb atenció. Trobareu el crit d’un jove que té “l’orgull de sentir-me i ésser universitari, d’haver experimentat  de petit l’emoció de la història, i d’haver ensenyat a les nostres més joves promocions des d’una càtedra oficial la significació de la puresa del sentiment històric”. Trobareu la crítica nua i despietada a tots aquells que han fet de la història catalana “un camp d’esbarzers i de gatoses que assequen els pocs arbrissons sans que hi ha nascut”.

Resulta refrescant tornar a llegir a aquest Vicens Vives jove, agosarat, valent, fort, que no té por a defensar les seves opinions, rigorós, treballador, ben segur de si mateix, senzill. El temps i les vivències personals el van anant desapassionant en la seva ploma, però mai va renunciar a les seves conviccions i als seus ideals. La història no es crea es refà, deia el 1935. Sens dubte pot ser una alenada d’aire nou per tots aquells que potser s’acomoden fàcilment a les conviccions socials, sense qüestionar-les.

Enllaços complementaris: Rovira i Virgili / Sanpere i Miquel / Serra i Ràfols / Soldevila / B. Croce

Maragall vist per Vicens

Maragall, entre la incertidumbre y la esperanza (Destino, n.1179, 12 de maig de 1960)

(Descarrega’t l’article)

L’any 1960 la revista Destino dedicava una número a commemorar el centenari del naixement de Joan Maragall. Vicens Vives, ja malalt i propera a la seva mort, s’hi suma a la iniciativa de bon grat. L’article bé mereix una lectura atenta i pausada perquè mostra les preocupacions vitals d’un i altre. Vicens ens dibuixa una figura ben personal del català que fou Joan Maragall i de la gran empremta que ha deixat al seu país: “No confío en este centenario para hacer grandes progresos, ni quizá en el año 2010. Maragall ha quedado demasiado erecto en la plataforma espiritual del país para que podamos pensar en el deshielo de su figura hasta dentro de dos o tres generaciones”.

Vicens repassa alguns del aspectes de la seva vida, els efectes del 98, la generació de 1901, la seva personalitat genuïna, “diferenciado de su mundo, ajeno a las preocupaciones pragmáticas, a los tabús específicos de clase”, la seva senzillesa, la seva humilitat. Aborda la qüestió de la “incertesa”maragallana , el seu desapassionament: “El desprendimiento de toda pasión le había llevado simplemente a ser un buen, cabal y ortodoxo catalán”.

Però sobre tot Vicens sent admiració per l’actitud vital de Maragall, la consciència del temps i de la responsabilitat davant el futur; la seva valentia i esperança davant les dificultats. L’historiador fa seves unes paraules de Maragall sobre el futurs dels nou espanyols, que de ben segur uneixen als dos personatges i que encara avui per a molts pot ser un estímul: “han de sufrir desencantos, sin desanimarse, tremendos retrocesos y volver a empezar (…) y por encima de todo han de resignarse a no ver fruto alguno de su obra, y legarla a nuevas generaciones por si pueden llegar a realizarla, estando al mismo tiempo preparados a que cualquier dia fuerzas exteriores vengan a destruirlas definitivamente en sus propias manos”. Dos mesos després Vicens moria. Potser és casualitat, però l’any 2010 és l’any Maragall i l’any Vicens.

Enllaços complementaris: Destino / Joan Maragall / Miguel de Unamuno / Generació del 98

Obrir les portes

Revisionisme i conformisme històric (article inèdit, circa 1960)

(Descarrega’t l’article)

Aquest article inèdit de Jaume Vicens Vives conté una dura crítica a la societat catalana, i més en concret a la classe política i als historiadors. L’article posa de manifest una de les grans idees que va moure tota la seva tasca acadèmica, la consciència que ell només era “una anella de la cadena que forma l’anomenada escola històrica catalana”. La seva por era trencar la cadena, no estar a l’altura dels temps. Vicens critica amb contundència la falta d’obertura de mires dels seus predecessors, i la necessitat d’un revisionisme polític que “haurà de venir de l’anàlisi de l’experiència viscuda pels catalans des de 1901 a 1959”. No ens enganyem, encara avui, aquest període històric és objecte de viu debat entre nosaltres. Encara no hem obert l’ànim, per poder escoltar i assumir amb valor el que vam fer bé i malament. L’article traspua il·lusió en el futur, i recorda el seu Seminari d’Història de Catalunya que “si hagués sobreviscut a les batzegades de la guerra civil, hauria redimit la nostra història d’aquelles tares, a breu temps i amb l’aquiescència general. Perquè, com el lector ja deu haber comprés o es tractava de “revisar-la” sino de “fer-la”. La història de Catalunya, com a tal Catalunya no existia al 1936”.

¿Què proposa Vicens? Llibertat. Cal obrir-se al món, “obrir les portes de la nostra història a tothom, de bat a bat, sense exigir-li cap mena de patent, llevat de la bona fe i l’equip científic”. Vicens recorda la tasca que estan duent aquells anys els Carrére, Elliott, Watson i tants d’altres.  “Via oberta perquè tothom pugui dir la seva, sempre que ho digui o ho escrigui davant documents i emprant les fórmules correctes de la nova ciència històrica”. Perquè, no cal oblidar que catalanisme “és vocació de llibertat humana i social i de joc net a l’anglesa. Ho és ara? Llibertat, massa llibertat per ser publicat aleshores, però no per ser llegit avui.

Enllaços complementaris: Capmany / Bofarull / Rovira i Virigli / Febvre /Bloch /Carrere / Elliott