Archive for the 'Europa i el món' Category

El camí que cal seguir

Published on 05/11/2010 in Catalunya, Europa i el món and Historiografia. 0 Comments Tags: , , , , , , , .

La nova història (Serra d’Or, gener de 1960)

(descarrega’t l’article)

Un dels millors i més recordats articles de Jaume Vicens Vives, lectura imprescindible per tot amant de la cultura i del país. És un Vicens madur, que mira enrere per contemplar tot el que camí s’ha fet, però conscient del que queda per fer. Vicens sense estalviar crítiques (qui pugui entendre que entengui), ens mostra quin camí ha de seguir la “nova història”, la qual ha canviat el centre de gravetat i es preocupa per “comprendre l’estudi del passat de la societat com un aplegament de tensions i de problemes vitals”. La persona, l’esser humà amb nom i cognom és el nou centre d’interès. Cal rebutjar doncs totes les estructures que tenallen la llibertat humana i les teories preconcebudes amb clars interessos polítics, ben allunyades de la nova recerca científica històrica. “En ple segle XX la ciència empeny. I la història com cap altra, perquè s’ha quedat molt enrere i te molts graons a pujar. En dos o tres decennis ha hagut d’assimilar les lliçons i mètodes de la Geografia, de la sociologia, de l’Economia i de l’Estadística (…) Voler ignorar aquests progressos, tirar-se terra als ulls i continuar en els seus tretze pot ser una tàctica, però en cap cas l’estratègia convenient a l’esperit vital que està en el seu temps”.

Article excepcional, que ens parla del que s’ha fet i del que s’ha de fer, de la societat, del volkgeist, de Catalunya, “Un país que ha ensenyat i practicat el pactisme i el sistema imperial comunitari, que ha estimat les tradicions del pares i mai no ha limitat el progressisme dels fills”.  Són moltes les coses que es podrien dir d’ell, però potser el millor és que el llegiu directament i cadascú extregui les seves pròpies conclusions: “Deixeu, doncs, que la nova història ens expliqui el que mai no sabíem dels catalans; deixeu que parli dels obrers, dels menestrals i dels capellans pobres: deixeu que vagi on vulgui i que esbatani totes les portes. La història allibera, i la nova història és i serà essencialment alliberadora del nostre esperit”. Sens dubte, una alenada d’aire fresc per als nostres temps. Fa més de 50 anys i potser ja és hora de canviar.

Enllaços complementaris: Víctor Balaguer, Antoni Rubió i LLuch, Ors, Carner, Pijoan, Riba, López-Picó

La burgesia: futur de Catalunya?

Published on 05/11/2010 in Catalunya and Europa i el món. 0 Comments Tags: , , , , , , , , .

Hacia una nueva burguesía (Destino, n. 899, 30 de octubre de 1954)

(descarrega’t l’article)

És dura aquesta crítica de Vicens a la burgesia europea, però també catalana, marcada per un “egoísmo general”, amb relacions socials “con un reducido círculo de amistades”, que només es preocupen de “su industria o su negocio como partícula heterogénea e incluso autónoma de la riqueza común”. Vicens es pregunta “Ha terminado definitivamente el papel histórico de la burguesía? ¿Tiene pues razón cuantos desde Marx han pronosticado el fin irremediable del mundo burgués?”; “Des de la primera guerra mundial han ido despeñándose por el precipicio de su misma astucia”. L’article és tot un lament per les dificultats socials i els desinterès d’importants sectors benestants per la resta del país. Un fet que encara avui te un punt d’actualitat. La solitud en que sovint Vicens es trobava, es fa patent. Però en mig de tot aquest món, Vicens no es tira enrere i vol tenir esperança: “Hay una generación burguesa que apenas se asoma hoy a las puertas de la vida, pero de la cual es el futuro. De sus ambiciones y de su desinterés, de su comprensión de los demás elementos de la sociedad, de su nueva fe en el país, pueden y deben esperarse muchas cosas”. Amen.

Enllaços complementaris: Isabel Llorach, terrible experiencia de 1917,  Marx

La fascinació per Toynbee

Published on 28/10/2010 in Europa i el món and Historiografia. 0 Comments Tags: , , , , .

“Toynbee interpreta la historia del mundo” (Destino n.606, 19 de març de 1949)

(descarrega’t l’article)

Vicens des del primer moment va sentir un gran entusiasme per l’obra d’Arnold Toynbee. En un context de dubte existencial, de crisi del pensament i de determinisme històric, Jaume Vicens Vives ens parla amb esperança de l’obra toybiniana, ja que gràcies a ell, “se vuelve a colocar la individualidad creadora en el plano que siempre le ha correspondido: en el de fecunda interrelación social, alejada tanto de ciclopedismo atómico platónico cuanto de la superhumanidad nietzscheana”. Tot l’article traspua un crit a favor de llibertat de l’home davant qualsevol teoria que el vulgui empresonar sobre una llei inamovible. El temps ha posat de manifest que l’obra de Toynbee potser no era tant ideal com va pensar Vicens. Si més no, els seus plantejament no deixen de ser suggerents ¿no?

Enllaços complementaris: Arnold Toynbee, A Study of History, Real Instituto de Asuntos Internacionales, Herder, Spengler, Decadencia de occidente.

L’home és lliure!

Published on 28/10/2010 in Europa i el món and Historiografia. 0 Comments Tags: , , , , .

El rumbo de la historia (Destino, 566, 12 de juny de 1948)

(descarrega’t l’article)

Han passat més de 60 anys. En 1948 Jaume Vicens Vives va escriure aquest article, però hom es sorprèn de l’actualitat que encara conserva. Vicens ens situa en un context que ell considera de “crisis general de los valores de la cultura occidental” i del “peso de la Historia en la vida individual”.  Han passat més de 60 anys…, i encara aquesta afirmació continua vàlida per a moltes situacions de la vida actual. Quins son els valors que cal seguir? Podem defugir de la història a l’hora d’analitzar el nostre present i la nostra identitat? L’obra La historia y su protagonista, del jesuïta Ricardo Lombardi, permet a Vicens Vives fer un dur rebuig de “las aberraciones intelectuales que desde el materialismo puro al racionalismo idealista, tiñen cotidianamente nuestro pensar y nuestro obrar”. Davant això, Vicens apel·la a la llibertat de l’home per defugir de qualsevol determinisme. Ara bé, com diu Lombardi “este aspecto no quita a la Història su caràcter dramático, sino más bien lo aumenta”. En última instància, cal que cadascú sigui conscient de la responsabilitat davant la societat que l’envolta, ja que “no se concede al hombre ninguna coartada en la prueba moral de la vida, en la palestra de la gran Historia colectiva y de la minúscula historia de cada uno”. Una visió ben suggerent.

Enllaços complementaris: Estelrich, Lombardi.

La comunicació, un problema?

Published on 14/10/2010 in Catalunya and Europa i el món. 0 Comments Tags: , , , , , , , .

Comunicació i informació (Serra d’Or, març-abril de 1960)

(descarrega’t l’article)

Els articles publicats per Vicens Vives a Serra d’Or respiren un aroma diferent als escrits en d’altres revistes i diaris. Traspuen intimitat, reflexió personal i profunda, llargament madurada per l’experiència acumulada. Aquest és un bon exemple. En el context d’una Guerra Freda totalment consagrada, davant l’allau de llibres que inútilment volen donar solucions i explicacions d’un bipolarisme que sobrepassa gairebé tot intent de comprensió, el nostre historiador reflexiona sobre el poder dels mitjans de comunicació. El tema, lògicament no és nou, i la seva crítica, per desgràcia encara es aplicable per la societat dels nostres dies: “des de fa temps els governs i els seus equips amaguen els blancs principals i desvien els problemes cap a objectius secundaris, per bé que siguin presentats al públic com a molt essencials. És una qüestió de pur malabarisme, de canvi d’òptica. Molts dels qui el practiquen deuen caure enganyats ells mateixos”.

Però Vicens va més enllà i arriba a una paradoxa ben vigent en l’actualitat: “L‘home ha desprès enormes esforços per dominar la notícia i fer-la circular ràpidament (…) I bé: l‘experiència mundial palesa que mai com ara els governants no sabien tan poca cosa dels seus governats, i mai aquests no havien comprès tan malament els projectes dels seus governs”. Hi ha un autèntic problema de comunicació entre governants i governats, de qualitat democràtica. El fracassat referèndum sobre la Diagonal a Barcelona o la baixíssima participació al referèndum de l’estatut de Catalunya, són uns clars exemples de l’escissió entre governants i governats.  Vicens no es queda aquí, no és home per disparar a la badalà. Ell és home precís, mesurat, que apuntat directament al problema real: “El poder d‘informar i de comunicar ha d‘estar situat, en aquest tombant del segle xx, per damunt de tota mena de contingències. Si no, en pateix el bé comú. (…) El que cal és fer un acte de confiança en l‘esdevenidor i procurar de servir el bé comú amb una informació honrada i honesta, posada al servei del governant i del governat, dels equips dirigents i dels pobles”. Aquesta generositat és envejable, i sens dubte, és el que la nostra societat encara està esperant.

Enllaços complementaris: La prensa a través de la historia, el inicio de la primera guerra mundial en la prensa, Prensa española y 1ª Guerra Mundial

Obrint el cor de bat a bat

Published on 14/10/2010 in Catalunya i Espanya, Europa i el món and Historiografia. 0 Comments Tags: , , , , .

Sobre la rauxa i el sentit de la realitat (Àncora, Barcelona, 21 d’agost de 1958)

(descarrega’t l’article)

Aquest és un article deliciós, proper, amb gust de conversa íntima, un cafè als llavis en el bar de la plaça major de Sant Feliu de Guíxols. Al final de la seva vida, Vicens va fer dues col·laboracions a la revista Àncora, un setmanari local de la capital de la Selva. Signe ben eloqüent de la seva voluntat d’arribar a tots els llocs i tot els àmbits socials. Les seves obligacions professionals no li van permetre publicar més vegades, però la seva ploma destil·la caliu. Es nota que a Vicens li agradava: “Els articles són excessivament retòrics; crec que ens allunyarien. En canvi, l’estil epistolar es presta al to menor i a la intimitat. Quan s’han d’escometre afers d’una certa importància (…) cal desmuntar-los de la tribuna retòrica, despullar-los d’adjectius i cercar la confidència en l’amabilitat de la tolerància”.

L’excusa “oficial” de l’article es reprendre un tema del que va tractar a Notícia de Catalunya, la qüestió del Seny i la Rauxa, com dos pols de la psicologia catalana. Les idees són conegudes, i resulta molt suggerent veure com les expressa d’una manera ben senzilla. Però quedar-se només amb aquest anàlisi de l’article, suposaria una traïció a allò que el fa realment interessant. Aquí trobem a un Vicens que ens parla de cor a cor, sense pensar ni mesurar les paraules, amb valor i sense por: reflexions sobre la Guerra Freda i crítica durament als dirigents internacionals, que “no tenen ni cor i cervell i que ni saludaríem si no sabéssim que posseeixen l’enginy de destrucció total. Mai tant de poder no s’havia concentrat en mans de tan pocs i tant obtusos dirigents”; reflexions sobre la crisi de valors, sobre el control de masses exercides pels mitjans de comunicació; sobre els recents fet de maig de 58; sobre la nova joventut, que “de moment balla o futboleja”…. Un testimoni excepcional de la percepció que tenia l’insigne historiador del fets del seu temps i un article amb gust, que fàcilment roman a la memòria de tot aquell que el llegeixi.

Enllaços complementaris: Àncora, el seny i la rauxa, estil epistolar, epistolari

Què és Europa?

Published on 15/09/2010 in Europa i el món. 0 Comments Tags: , , , , .

Europa, el tercer camino (Destino, n.663, 22 de abril de 1950)

(descarrega’t l’article)

La publicació de dos llibres sobre Europa l’any 1950 (Carmen Llorca, Europa, ¿en decadencia? I Gorge Uscatescu El problema de Europa) permet a Vicens fer algunes reflexions sobre geopolítica internacional i la identitat europea. Resulta molt suggerent en llegir l’article veure com la situació no ha canviat gaire. L’actual debat sobre Constitució Europea i els seu orígens, te més de mig segle: “Se habla a menudo de Europa, de sus orígenes, de su unidad, de su decadencia, de los remedios a sus males. (…) ¿Se trata de Europa o del problema de la cultura occidentall, del catolicismo o del comunismo, del derecho a ala autodeterminación social o del sistema directorial de Burnham?”. La desorientació és ben palpable i Vicens n’és partícip, però no s’arronsa: “Se hace indispensable un baldeo general de nuestro armazón retórico: se impone una sinceridad absoluta en nuestra despensa conceptual. Que no se hable más en términos historicista y relativistas (…). O es o no es”.

Es conegut com Vicens, en aquest context es va declarar un fervent seguidor que d’anomenada “tercera via”, un terme molt ampli, sota el qual s’amaguen teories a vegades contraposades, i que no es cap invent del sr. Tony Blair ni del sr. Zapatero. Aquest article és un bon exemple del pensament de Jaume Vicens Vives en aquests temes. Davant el bipolarisme polític i social de la Guerra Freda, el nostre historiador es posiciona per un camí intermedi, seguint les teories que Wilhem Ropke havia exposat un més abans a Barcelona.

Més enllà de reafirmar el valor del cristianisme com a font de la identitat europea (Europa “se creó contando con el Cristianismo como única base moral”), qüestió ben oberta al debat, resulta interessa veure quins valors considera Vicens que són essencialment cristians: “libertat y verdad, justicia y paz”. Sense dubte podrem discutir si aquests valors són cristians o no, però segurament tots estarem d’acord que aquests valors no imperen a l’Europa actual. Que ningú s’espanti. Ja ho deia Vicens al 1950.

Enllaços complementaris: Wilhelm Röpke; La Tercera Via; Carmen Llorca; obras de Carmen Llorca; Uscatescu i l’Europa Postfascista; Uscatescu y los Estados Unidos de Europa