Biografia

Jaume Vicens i Vives (Girona, 1910-Lió, 1960). Aproximació biogràfica.

Començant a caminar / Professor universitari i editor / Líder intel·lectual i polític? / Un intent de valoració

Començant a caminar

Nascut a Girona, ben aviat es traslladà a Barcelona, on finalitzà el Batxillerat i estudià filosofia i lletres. En aquest context, van influir molt en la seva formació el mestratge d’Antonio de la Torre i Pere Bosch i Gimpera. Professor a l’Institut-Escola (1932-33), va exercir posteriorment com a encarregat de curs i ajudant a la Universitat Autònoma, entre 1933 i 1937, a la vegada que aconseguia la càtedra de Geografia i Història de l’institut de Figueres. Ja en aquells anys, Vicens es mostrà ben crític amb la historiografia catalana romàntica. Ben conegut va ser el seu enfrontament amb Antoni Rovira i Virgili, a qui acusava de manca de profunditat i d’un nacionalisme que dificultava una anàlisi mínimament objectiva dels fets. El 1936 llegí la tesi doctoral, “Ferran II i la ciutat de Barcelona” (1936-37). Serví a l’exèrcit republicà, però va preferir no emprendre el camí de l’exili.

Professor universitari i editor

Depurat com a professor d’institut i allunyat de la Universitat pel règim franquista, es dedicà a la docència en institucions privades i començà el contacte amb el món editorial. Va treballar per a Gallach Editors i, a partir de 1942, impulsà la creació de l’editorial Teide, per tal de regenerar i modernitzar els llibres de text a Espanya. Després d’uns anys a l’Institut de Baeza, va aconseguir retornar a la Universitat de Barcelona (1948), passant prèviament per la Universitat de Saragossa, on havia guanyat la càtedra d’Història Moderna (1947). L’any 1945 publicava Historia de los remensas en el siglo xv. El 1950, va assistir al Congrés Internacional de Ciències Històriques de París, la qual cosa li va permetre conèixer els nous corrents de la historiografia europea, especialment l’escola dels “Annales” de Lucien Febvre i Fernand Braudel, la qual postulava la incorporació d’altres ciències a l’estudi històric com la geografía, la antropologia, la sociologia i l’economia, posant un èmfasi especial en el mètode estadístic. Vicens va creure trobar en l’escola dels “Annales” una via intermitja entre el materialisme dialèctic de caràcter marxista i la “historiografia nacional” defensada pels fidels al règim franquista. Va ser a partir d’aquells anys que Vicens va prendre consciència també que la millor manera de regenerar el país era replantejant la seva història, i així, progressivament, vida política i vida investigadora esdevingueren els dos pols que van marcar la seva trajectòria professional.

Líder intel·lectual i polític?

Els anys cinquanta van ser anys d’una immensa producció bibliogràfica, en la qual va combinar els estudis sobre el segle xv amb una creixent preocupació per la història contemporània, especialment el segle xix: Aproximación a la historia de España (1952), Juan II de Aragón (1953), El gran sindicato remensa (1954), El segle xv. Els Trastàmares (1956), Manual de historia económica de España (1959, amb Jordi Nadal) i Notícia de Catalunya (1960). Paral·lelament va col·laborar de manera activa a revistes com Estudios de Historia Moderna (1951-59) o l’Índice Histórico Español, a més de la coordinació i participació en obres col·lectives com la Historia social y económica de España y América (1957-59), sèrie Biografies Catalanes (1955-1961) o Industrials i polítics del segle xix (1958). Amb elles, Vicens pretenia renovar la historiografia i la societat catalana, formar tota una generació de joves historiadors que fossin el fonament d’una nova Catalunya. En efecte, desplegà una gran activitat cívica per aconseguir-ho. No era pas casualitat. A l’agenda telefònica personal d’en Vicens, després de la seva mort, trobem personatges que han sigut rellevants en els temps contemporanis: Antoni Badia i Margarit, Miquel Batllori, Pere Calsamiglia, Fabián Estapé, Jordi Nadal, Casimir Martí, Carles Riba, Martí de Riquer, Josep Fontana, Josep Sanabre, Núria Sales, Josep M. Font Rius…

Simultàniament a tota aquesta immensa tasca investigadora, Vicens s’implicà progressivament en la vida política del país, tot i que mai no va arribar a liderar formalment cap grup de pressió. Així, es vinculà a grups del catalanisme catòlic i antifranquista, als quals va mirar de relacionar amb sectors més sensibles a la qüestió catalana per part del règim, coma ara Rafael Calvo Serer o Florentino Pérez Embid. En aquesta línia, cal destacar que el 1958 s’incorporà a l’Institut d’Estudis Catalans, i inicià correspondència amb Josep Tarradellas. Un càncer de pulmó va acabar de manera sobtada amb la seva vida, justament en el moment de major projecció intel·lectual. Darrere seu deixava una obra que, entre articles i llibres, ultrapassa els tres-cents cinquanta títols.

Un intent de valoració

No resulta gens fàcil fer una valoració de la influència i la gran personalitat de Vicens: historiador i polític alhora, home del seu temps, lluitador incansable per fer renovar Catalunya i la seva història. Entre les nombroses reaccions que suscità el seu traspàs sobtat resulta significativa l’opinió de Rafael Tasis, polític republicà exiliat a Mèxic, amb qui precisament no hi tenia grans coincidències ideològiques. L’endemà de la mort d’en Vicens, Tasis afirmava que “tant o més que la pèrdua de l’historiador que podia revisar els vells temes de la nostra història romàntica (…) ens cal plànyer avui la pèrdua d’aquest polític, d’aquest governant en potència, d’aquest governant malaguanyat i frustrat que ha estat, en la Catalunya d’avui, tan mancada d’homes d’aquest tremp”. Efectivament, més que les seves consecucions en el terreny historiogràfic, no són poques les persones que destaquen l’agosarament, el caràcter viu i entusiasta de Vicens. L’expresident Jordi Pujol recordava que Vicens “va ser capaç de combinar el magisteri amb la invitació a l’acció, amb ajudar a trobar camins (…), un home d’acció, un home d’atractiu popular, i a més, un home amb autoritat”. L’historiador John Elliot rememora com en conèixer Vicens va percebre que “semblava habitar en un món totalment diferent del món derrotat de Ferran Soldevila. Vicens irradiava energia i, en certa manera, quan hom entrava en presència seva tot semblava possible. Home ben plantat, carismàtic i d’una gran capacitat expressiva, tenia un sentit molt ferm, com a historiador, d’on volia anar”. Era així, no solament per “l’agudesa de la seva intel·ligència, sinó també per la seva suprema confiança en si mateix o, com alguns dirien, l’arrogància”.

Si bé una part dels seus treballs ha estat superada, i s’ha demostrat que algunes de les seves tesis estaven mancades de precisió, això no li treu cap valor ni mèrit a la seva tasca investigadora. Vicens va marcar un canvi radical en la manera de fer història a Catalunya, en la metodologia, en els enfocaments, en els temes d’estudi. Vicens va assenyalar el camí a seguir a tota una generació d’historiadors. A través de la seva tasca al Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI), va liderar la introducció dels nous plantejaments europeus a Espanya. A tot això, cal sumar la seva incorporació com a professor d’història a la nova Facultat de Ciències Econòmiques de Barcelona (1954), la qual cosa li permeté posar un èmfasi més gran en la importància dels estudis econòmics i del mètode estadístic en la tasca de tot investigador. Pierre Vilar el va definir com un empire building, com un instigador continuat d’iniciatives, d’idees i de plantejaments nous. Precisament per això, és molt suggerent la valoració de Josep M. Muñoz, que no dubta a afirmar que “probablement, l’herència més gran de Jaume Vicens i Vives és la que fa referència a la funció de l’historiador com a desvetllador de consciència crítica”. Ben significatiu, en aquest sentit, era el consell que donava a un “deixeble desconegut” en un article de Serra d’Or, publicat pòstumament: “Ferma’t el cor, abomina l’irrealisme i pensa amb lògica nua. Et proposo que dediquis a la comunitat el teu treball de cada dia; que no defugis des d’ara la teva responsabilitat que tindràs demà, quan seràs el capdavanter; que no rebutgis l’esperit de progrés ni menystinguis l’herència dels teus pares. I sobretot, que pensis més en tot allò que hem construït i ens ha fet grans que no pas en les coses que ens han estat imposades a desgrat.” Resulta difícil trobar línies més expressives i contundents que defineixin amb tanta claredat l’historiador i el polític que va ser Jaume Vicens i Vives.