El camí que cal seguir

La nova història (Serra d’Or, gener de 1960)

(descarrega’t l’article)

Un dels millors i més recordats articles de Jaume Vicens Vives, lectura imprescindible per tot amant de la cultura i del país. És un Vicens madur, que mira enrere per contemplar tot el que camí s’ha fet, però conscient del que queda per fer. Vicens sense estalviar crítiques (qui pugui entendre que entengui), ens mostra quin camí ha de seguir la “nova història”, la qual ha canviat el centre de gravetat i es preocupa per “comprendre l’estudi del passat de la societat com un aplegament de tensions i de problemes vitals”. La persona, l’esser humà amb nom i cognom és el nou centre d’interès. Cal rebutjar doncs totes les estructures que tenallen la llibertat humana i les teories preconcebudes amb clars interessos polítics, ben allunyades de la nova recerca científica històrica. “En ple segle XX la ciència empeny. I la història com cap altra, perquè s’ha quedat molt enrere i te molts graons a pujar. En dos o tres decennis ha hagut d’assimilar les lliçons i mètodes de la Geografia, de la sociologia, de l’Economia i de l’Estadística (…) Voler ignorar aquests progressos, tirar-se terra als ulls i continuar en els seus tretze pot ser una tàctica, però en cap cas l’estratègia convenient a l’esperit vital que està en el seu temps”.

Article excepcional, que ens parla del que s’ha fet i del que s’ha de fer, de la societat, del volkgeist, de Catalunya, “Un país que ha ensenyat i practicat el pactisme i el sistema imperial comunitari, que ha estimat les tradicions del pares i mai no ha limitat el progressisme dels fills”.  Són moltes les coses que es podrien dir d’ell, però potser el millor és que el llegiu directament i cadascú extregui les seves pròpies conclusions: “Deixeu, doncs, que la nova història ens expliqui el que mai no sabíem dels catalans; deixeu que parli dels obrers, dels menestrals i dels capellans pobres: deixeu que vagi on vulgui i que esbatani totes les portes. La història allibera, i la nova història és i serà essencialment alliberadora del nostre esperit”. Sens dubte, una alenada d’aire fresc per als nostres temps. Fa més de 50 anys i potser ja és hora de canviar.

Enllaços complementaris: Víctor Balaguer, Antoni Rubió i LLuch, Ors, Carner, Pijoan, Riba, López-Picó