Vínculos fraternos (Ateneo, n.43, 1 de octubre de 1953)
Vicens afronta amb aquest article una qüestió ben suggerent: la defensa de l’us del català. El punt de partida és un article publicat per Jorge Vigón, en el qual el reconegut historiador castellà fa una defensa de la necessitat de recuperar la llengua catalana. És un pas més en aquesta lenta però progressiva aproximació que, des d’alguns sectors del règim s’estava fent a la qüestió catalana. Vicens no podia estar aliè a aquest procés i es decideix a escriure aquesta article, a la revista Ateneo de Madrid, pensant en un públic molt concret: l’elit burgesa i nobiliària de la capital. No és cap casualitat
Què vol dir Vicens a aquest sector social? Doncs que l’ús del català no té res a veure amb pretensions polítiques de cap mena: “El catalanismo, en sus diversas fases respondió a una mentalidad económica, social, y espiritual; no a la exigencia de un idioma”. Vicens fa un repàs dels enfrontaments haguts per la llengua durant la Guerra Civil, no estalvia crítiques a tots aquells que consideren l’ús del català com un perill de la unitat espanyola: “xenofobia de comienzos de esta centuria”, “mentalidad abstrusa”,“fantasmas de una incultura secular”, “prevenciones troglodíticas”, “irreductibles actitudes”, “mitos inaprensibles”… Prou doncs de prohibicions, de tosquedats, de vets i ordenances, ja que “con ellas nada se resuelve”.
Contra tot això Vicens recorda com va ser amb català que es van fer els elogis de la monarquia hispànica, en català es signaren els acords matrimonials dels reis catòlics, com “a previsión de un futuro sin prevenciones ni recelos, configurado en amor y verdad”. Ben colpidores resulten aquestes paraules per la societat catalana actual. Avui, de la llengua s’ha fet un cavall de troià, nucli de tensions i enfrontaments polítics eterns, causa d’odis gairebé etern. Potser no ens adonem que, com ja apunta Vicens, no és la llengua, sinó quelcom que es troba més enllà, el que realment ens fa diferents.
La veu de Vicens ressalta amb lletres ben grans: “Nuestro vernáculo, con las puertas abiertas a todas las manifestaciones de la ciencia y de la cultura, debe convertirse por este hecho en vínculo fraternal de la nueva comunidad hispana”. Un final ben paradoxal.
Enllaços complementaris: català, catalanisme, Catalunya-Espanya, Jorge Vigón, literatura catalana, Josep Pla, Antoni Rovira i Virgili.
Vicens des del primer moment va sentir un gran entusiasme per l’obra d’Arnold Toynbee. En un context de dubte existencial, de crisi del pensament i de determinisme històric, Jaume Vicens Vives ens parla amb esperança de l’obra toybiniana, ja que gràcies a ell, “se vuelve a colocar la individualidad creadora en el plano que siempre le ha correspondido: en el de fecunda interrelación social, alejada tanto de ciclopedismo atómico platónico cuanto de la superhumanidad nietzscheana”. Tot l’article traspua un crit a favor de llibertat de l’home davant qualsevol teoria que el vulgui empresonar sobre una llei inamovible. El temps ha posat de manifest que l’obra de Toynbee potser no era tant ideal com va pensar Vicens. Si més no, els seus plantejament no deixen de ser suggerents ¿no?
