Cafè i llet

Sobre les estructures (Àncora, 18 de setembre de 1959)

(descarrega’t l’article)

És interessant observar com Vicens intenta fer senzill allò que aparentment esdevé complex, reservat només per uns quants experts. En el rerefons de tot, trobem a un Vicens mestre, educador, preocupat pel lector que el llegeix i l’escolta: “concediu-me que no solament hem de preocupar-nos pels nostres afers –i ja és sabut que sobre el turisme podríem parlar seriosament anys i panys–, sinó també per les idees que cal tenir al magí per a sortir de casa i no ensopegar a la primera cantonada”. El tema escollit aquesta vegada és la qüestió de l’existència de classes i les estructures, és a dir: la presència de “classes socials” tancades, inamovibles, o “d’estructures socials” flexibles, evolutives. El debat és conegut, ben vell i ben nou alhora, i no és el moment de veure els plantejaments sota el qual el formulava Vicens. Interessa, per contra, veure el to amb què està escrit, la fina ironia, la crítica punyent (“infantilisme bàrbar”, “concepte absolutament primitiu”, “fantasmes que encara enceguen moltes mirades”) i la seva actitud humil davant el coneixement del passat (“la vida social és quelcom difícil de copsar”). És un article suggerent, on es posa de manifest el rebuig per tot tipus de dogmatisme i la consciència de la complexitat que s’amaga dins la realitat que ens envolta.  Resulta alliçonador i d’insultant actualitat una de les seves conclusions: “Als homes els plau de barallar-se per qüestions esquemàtiques, que són les que entenen. Els uns lluiten pel blanc i els altres pel negre; després resulta que la cosa és de cafè amb llet. En això, confessem-ho, tots pequem diàriament, i de quina manera. És llei de la humanitat i no sabríem com modificar-la.”

Enllaços complementaris:

El camí que cal seguir

La nova història (Serra d’Or, gener de 1960)

(descarrega’t l’article)

Un dels millors i més recordats articles de Jaume Vicens Vives, lectura imprescindible per tot amant de la cultura i del país. És un Vicens madur, que mira enrere per contemplar tot el que camí s’ha fet, però conscient del que queda per fer. Vicens sense estalviar crítiques (qui pugui entendre que entengui), ens mostra quin camí ha de seguir la “nova història”, la qual ha canviat el centre de gravetat i es preocupa per “comprendre l’estudi del passat de la societat com un aplegament de tensions i de problemes vitals”. La persona, l’esser humà amb nom i cognom és el nou centre d’interès. Cal rebutjar doncs totes les estructures que tenallen la llibertat humana i les teories preconcebudes amb clars interessos polítics, ben allunyades de la nova recerca científica històrica.En ple segle XX la ciència empeny. I la història com cap altra, perquè s’ha quedat molt enrere i te molts graons a pujar. En dos o tres decennis ha hagut d’assimilar les lliçons i mètodes de la Geografia, de la sociologia, de l’Economia i de l’Estadística (…) Voler ignorar aquests progressos, tirar-se terra als ulls i continuar en els seus tretze pot ser una tàctica, però en cap cas l’estratègia convenient a l’esperit vital que està en el seu temps”.

Article excepcional, que ens parla del que s’ha fet i del que s’ha de fer, de la societat, del volkgeist, de Catalunya, “Un país que ha ensenyat i practicat el pactisme i el sistema imperial comunitari, que ha estimat les tradicions del pares i mai no ha limitat el progressisme dels fills”.  Són moltes les coses que es podrien dir d’ell, però potser el millor és que el llegiu directament i cadascú extregui les seves pròpies conclusions: Deixeu, doncs, que la nova història ens expliqui el que mai no sabíem dels catalans; deixeu que parli dels obrers, dels menestrals i dels capellans pobres: deixeu que vagi on vulgui i que esbatani totes les portes. La història allibera, i la nova història és i serà essencialment alliberadora del nostre esperit”. Sens dubte, una alenada d’aire fresc per als nostres temps. Fa més de 50 anys i potser ja és hora de canviar.

Enllaços complementaris: Víctor Balaguer, Antoni Rubió i LLuch, Ors, Carner, Pijoan, Riba, López-Picó

La burgesia: futur de Catalunya?

Hacia una nueva burguesía (Destino, n. 899, 30 de octubre de 1954)

(descarrega’t l’article)

És dura aquesta crítica de Vicens a la burgesia europea, però també catalana, marcada per un “egoísmo general”, amb relacions socials “con un reducido círculo de amistades”, que només es preocupen de “su industria o su negocio como partícula heterogénea e incluso autónoma de la riqueza común”. Vicens es pregunta “Ha terminado definitivamente el papel histórico de la burguesía? ¿Tiene pues razón cuantos desde Marx han pronosticado el fin irremediable del mundo burgués?”; “Des de la primera guerra mundial han ido despeñándose por el precipicio de su misma astucia”. L’article és tot un lament per les dificultats socials i els desinterès d’importants sectors benestants per la resta del país. Un fet que encara avui te un punt d’actualitat. La solitud en que sovint Vicens es trobava, es fa patent. Però en mig de tot aquest món, Vicens no es tira enrere i vol tenir esperança: “Hay una generación burguesa que apenas se asoma hoy a las puertas de la vida, pero de la cual es el futuro. De sus ambiciones y de su desinterés, de su comprensión de los demás elementos de la sociedad, de su nueva fe en el país, pueden y deben esperarse muchas cosas”. Amen.

Enllaços complementaris: Isabel Llorach, terrible experiencia de 1917,  Marx

La fascinació per Toynbee

“Toynbee interpreta la historia del mundo” (Destino n.606, 19 de març de 1949)

(descarrega’t l’article)

Vicens des del primer moment va sentir un gran entusiasme per l’obra d’Arnold Toynbee. En un context de dubte existencial, de crisi del pensament i de determinisme històric, Jaume Vicens Vives ens parla amb esperança de l’obra toybiniana, ja que gràcies a ell, “se vuelve a colocar la individualidad creadora en el plano que siempre le ha correspondido: en el de fecunda interrelación social, alejada tanto de ciclopedismo atómico platónico cuanto de la superhumanidad nietzscheana”. Tot l’article traspua un crit a favor de llibertat de l’home davant qualsevol teoria que el vulgui empresonar sobre una llei inamovible. El temps ha posat de manifest que l’obra de Toynbee potser no era tant ideal com va pensar Vicens. Si més no, els seus plantejament no deixen de ser suggerents ¿no?

Enllaços complementaris: Arnold Toynbee, A Study of History, Real Instituto de Asuntos Internacionales, Herder, Spengler, Decadencia de occidente.

L’home és lliure!

El rumbo de la historia (Destino, 566, 12 de juny de 1948)

(descarrega’t l’article)

Han passat més de 60 anys. En 1948 Jaume Vicens Vives va escriure aquest article, però hom es sorprèn de l’actualitat que encara conserva. Vicens ens situa en un context que ell considera de “crisis general de los valores de la cultura occidental” i del “peso de la Historia en la vida individual”.  Han passat més de 60 anys…, i encara aquesta afirmació continua vàlida per a moltes situacions de la vida actual. Quins son els valors que cal seguir? Podem defugir de la història a l’hora d’analitzar el nostre present i la nostra identitat? L’obra La historia y su protagonista, del jesuïta Ricardo Lombardi, permet a Vicens Vives fer un dur rebuig de “las aberraciones intelectuales que desde el materialismo puro al racionalismo idealista, tiñen cotidianamente nuestro pensar y nuestro obrar”. Davant això, Vicens apel·la a la llibertat de l’home per defugir de qualsevol determinisme. Ara bé, com diu Lombardi “este aspecto no quita a la Història su caràcter dramático, sino más bien lo aumenta”. En última instància, cal que cadascú sigui conscient de la responsabilitat davant la societat que l’envolta, ja que “no se concede al hombre ninguna coartada en la prueba moral de la vida, en la palestra de la gran Historia colectiva y de la minúscula historia de cada uno”. Una visió ben suggerent.

Enllaços complementaris: Estelrich, Lombardi.

Ara és el moment

Pairalisme y universalisme (Serra d’Or, juny de 1960)

(descarrega’t l’article)

El darrer article que Vicens va publicar en vida te aroma d’eternitat. Rere les seves línies es pot llegir part de la història de la seva vida, els seus desitjos per fer un nou país, les incomprensions de molts, les dificultats a la universitat, la responsabilitat davant les generacions venidores. No deixeu de llegir-lo. Vicens, patriota com pocs, profundament enamorat de la seva terra. L’excusa oficial de l’article és al divisió dins dels catalans entre aquells que defensen una visió universal del catalanisme, amb el risc de perdre allò de particular i original i aquells altres que portats pel culte exclusiu a la nostra terra viuen aliens al món que els envolta més enllà de l’Ebre i els Pirineus. Ens falta unitat protesta Vicens, els dos grups “mútuament s’han acusat de traïdors, amb un greu dany de les possibilitats culturals del país, sobretot en els moments de retrocés en què la gent va esmaperduda i no sap on refugiar-se.” Vicens fa una lloança ferma de l’època de la Mancomunitat Catalana de principis de segle, únic moment en que s’ha assolit “La síntesi entre valors específics i valors ecumènics”. És per això apel·la a totes aquelles persones amb responsabilitats en la cultura i societat catalanes a actuar amb “seny i bon capteniment” i retornar a l’esperit de la Mancomunitat, profund i proper alhora. Cal doncs rectificar, reconèixer els errors i actuar en consciència per tal de preparar un futur millor al que ens seguiran: “Escombrem, doncs, el nostre replà per fer menys feixuga la tasca de situar la cultura de Catalunya al lloc alhora universal i específic que reclama la nostra joventut.”

Enllaços complementaris:

El català, espasa combatuda

Vínculos fraternos (Ateneo, n.43, 1 de octubre de 1953)

(descarrega’t l’article)

Vicens afronta amb aquest article una qüestió ben suggerent: la defensa de l’us del català. El punt de partida és un article publicat per Jorge Vigón, en el qual el reconegut historiador castellà fa una defensa de la necessitat de recuperar la llengua catalana. És un pas més en aquesta lenta però progressiva aproximació que, des d’alguns sectors del règim s’estava fent a la qüestió catalana. Vicens no podia estar aliè a aquest procés i es decideix a escriure aquesta article, a la revista Ateneo de Madrid, pensant en un públic molt concret: l’elit burgesa i nobiliària de la capital. No és cap casualitat

Què vol dir Vicens a aquest sector social? Doncs que l’ús del català no té res a veure amb pretensions polítiques de cap mena: “El catalanismo, en sus diversas fases respondió a una mentalidad económica, social, y espiritual; no a la exigencia de un idioma”. Vicens fa un repàs dels enfrontaments haguts per la llengua durant la Guerra Civil, no estalvia crítiques a tots aquells que consideren l’ús del català com un perill de la unitat espanyola: “xenofobia de comienzos de esta centuria”, “mentalidad abstrusa”,“fantasmas de una incultura secular”, “prevenciones troglodíticas”, “irreductibles actitudes”, “mitos inaprensibles”… Prou doncs de prohibicions, de tosquedats, de vets i ordenances, ja que “con ellas nada se resuelve”.

Contra tot això Vicens recorda com va ser amb català que es van fer els elogis de la monarquia hispànica, en català es signaren els acords matrimonials dels  reis catòlics, com “a previsión de un futuro sin prevenciones ni recelos, configurado en amor y verdad”. Ben colpidores resulten aquestes paraules per la societat catalana actual. Avui, de la llengua s’ha fet un cavall de troià, nucli de tensions i enfrontaments polítics eterns, causa d’odis gairebé etern. Potser no ens adonem que, com ja apunta Vicens, no és la llengua, sinó quelcom que es troba més enllà, el que realment ens fa diferents.

La veu de Vicens ressalta amb lletres ben grans: “Nuestro vernáculo, con las puertas abiertas a todas  las manifestaciones de la ciencia y de la cultura, debe convertirse por este hecho en vínculo fraternal de la nueva comunidad hispana”. Un final ben paradoxal.

Enllaços complementaris: català, catalanisme, Catalunya-Espanya, Jorge Vigón, literatura catalana, Josep Pla, Antoni Rovira i Virgili.

La comunicació, un problema?

Comunicació i informació (Serra d’Or, març-abril de 1960)

(descarrega’t l’article)

Els articles publicats per Vicens Vives a Serra d’Or respiren un aroma diferent als escrits en d’altres revistes i diaris. Traspuen intimitat, reflexió personal i profunda, llargament madurada per l’experiència acumulada. Aquest és un bon exemple. En el context d’una Guerra Freda totalment consagrada, davant l’allau de llibres que inútilment volen donar solucions i explicacions d’un bipolarisme que sobrepassa gairebé tot intent de comprensió, el nostre historiador reflexiona sobre el poder dels mitjans de comunicació. El tema, lògicament no és nou, i la seva crítica, per desgràcia encara es aplicable per la societat dels nostres dies: “des de fa temps els governs i els seus equips amaguen els blancs principals i desvien els problemes cap a objectius secundaris, per bé que siguin presentats al públic com a molt essencials. És una qüestió de pur malabarisme, de canvi dòptica. Molts dels qui el practiquen deuen caure enganyats ells mateixos”.

Però Vicens va més enllà i arriba a una paradoxa ben vigent en l’actualitat: “L‘home ha desprès enormes esforços per dominar la notícia i fer-la circular ràpidament (…) I bé: l‘experiència mundial palesa que mai com ara els governants no sabien tan poca cosa dels seus governats, i mai aquests no havien comprès tan malament els projectes dels seus governs”. Hi ha un autèntic problema de comunicació entre governants i governats, de qualitat democràtica. El fracassat referèndum sobre la Diagonal a Barcelona o la baixíssima participació al referèndum de l’estatut de Catalunya, són uns clars exemples de l’escissió entre governants i governats.  Vicens no es queda aquí, no és home per disparar a la badalà. Ell és home precís, mesurat, que apuntat directament al problema real: “El poder d‘informar i de comunicar ha d‘estar situat, en aquest tombant del segle xx, per damunt de tota mena de contingències. Si no, en pateix el bé comú. (…) El que cal és fer un acte de confiança en l‘esdevenidor i procurar de servir el bé comú amb una informació honrada i honesta, posada al servei del governant i del governat, dels equips dirigents i dels pobles”. Aquesta generositat és envejable, i sens dubte, és el que la nostra societat encara està esperant.

Enllaços complementaris: La prensa a través de la historia, el inicio de la primera guerra mundial en la prensa, Prensa española y 1ª Guerra Mundial

Obrint el cor de bat a bat

Sobre la rauxa i el sentit de la realitat (Àncora, Barcelona, 21 d’agost de 1958)

(descarrega’t l’article)

Aquest és un article deliciós, proper, amb gust de conversa íntima, un cafè als llavis en el bar de la plaça major de Sant Feliu de Guíxols. Al final de la seva vida, Vicens va fer dues col·laboracions a la revista Àncora, un setmanari local de la capital de la Selva. Signe ben eloqüent de la seva voluntat d’arribar a tots els llocs i tot els àmbits socials. Les seves obligacions professionals no li van permetre publicar més vegades, però la seva ploma destil·la caliu. Es nota que a Vicens li agradava: “Els articles són excessivament retòrics; crec que ens allunyarien. En canvi, l’estil epistolar es presta al to menor i a la intimitat. Quan s’han d’escometre afers d’una certa importància (…) cal desmuntar-los de la tribuna retòrica, despullar-los d’adjectius i cercar la confidència en l’amabilitat de la tolerància”.

L’excusa “oficial” de l’article es reprendre un tema del que va tractar a Notícia de Catalunya, la qüestió del Seny i la Rauxa, com dos pols de la psicologia catalana. Les idees són conegudes, i resulta molt suggerent veure com les expressa d’una manera ben senzilla. Però quedar-se només amb aquest anàlisi de l’article, suposaria una traïció a allò que el fa realment interessant. Aquí trobem a un Vicens que ens parla de cor a cor, sense pensar ni mesurar les paraules, amb valor i sense por: reflexions sobre la Guerra Freda i crítica durament als dirigents internacionals, que “no tenen ni cor i cervell i que ni saludaríem si no sabéssim que posseeixen l’enginy de destrucció total. Mai tant de poder no s’havia concentrat en mans de tan pocs i tant obtusos dirigents”; reflexions sobre la crisi de valors, sobre el control de masses exercides pels mitjans de comunicació; sobre els recents fet de maig de 58; sobre la nova joventut, que “de moment balla o futboleja”…. Un testimoni excepcional de la percepció que tenia l’insigne historiador del fets del seu temps i un article amb gust, que fàcilment roman a la memòria de tot aquell que el llegeixi.

Enllaços complementaris: Àncora, el seny i la rauxa, estil epistolar, epistolari

La psicologia dels catalans

Del sensualismo (Destino, n. 884, 17 de julio de 1954)

(Descarrega’t l’article)

Abans de la publicació d’un dels seus llibres més famosos, Noticía de Catalunya, Vicens va escriure alguns articles on reflexionava sobre qüestions plantejades allà. Del sensualismo, és un bon exemple d’això. En ell aborda el tema dels trets de la psicologia dels catalans (“el trabajo, el pacto, la tolerancia, la autenticidad y el bon capteniment”), però fixant l’atenció en un aspecte que no estava ben valorat al llibre de propera publicació: el sensualisme. Més que per la validesa de les seves tesis, altrament prou qüestionables, l’article resulta interessant com a testimoni de la recerca històrica del moment i la dinàmica reflexiva de Vicens. En ell trobem referències als llibres de Ferrater Mora sobre la societat catalana, a Josep Pla, a Alexandre Galí i els primers estudis del Baró de Maldà, etc. És la imatge perfecta d’un home que busca la veritat i s’adona que quan més avança més lluny es troba d’ella. El començament de l’article resulta ben eloqüent i esdevé una confessió oculta: Me doy cuenta de que cada vez uno sabe menos cosas y de que es preciso acudir al libro de la vida para enterarse de la realidad de lo que intentamos aprehender por vía especulativa”. Una bona lliçó de la humilitat de Vicens i un bon consell per tots aquells que creuen saber-ho tot.

Enllaços complementaris: Josep Pla, Alexandre Galí, Baró de Maldà, Notícia de Catalunya